Xavier Corberó, escultor: "Als 60, Cadaqués tenia tot el que no trobava a Espanya"

PalmaA Xavier Corberó, els seus amics de Cadaqués a començaments dels anys 60 li deien Bambi. Ell tenia 26 o 27 anys, i els amics -una colla formada per Marcel Duchamp, Max Ernst, Roberto Matta, Man Ray, Salvador Dalí (ocasionalment), l’arquitecte Peter Harnden, el galerista de Nova York George Staempfli i, entre d’altres, Gordon Washburn, director del Carnegie Institute Gallery de Pittsburgh- havien nascut entre les dues últimes dècades del segle XIX i la primera del XX.

“Jo era molt jove al seu costat, però em van acceptar com un més i jo estava encantat, perquè a Cadaqués, a començaments dels anys 60, tenia tot el que no trobava enlloc a Espanya, tan tancada, tan mancada d’informació cultural, al marge de la universitària, que a mi sempre m’ha interessat més aviat poc”, afirma l’escultor nascut a Barcelona el 1935.

Corberó afirma que, el del 1962, va ser un estiu important per a ell perquè li va obrir la mirada a un món més ample i, a més, li va obrir el camí a Nova York, on exposaria i s’instal·laria uns anys després. “Parlo del 1962 i dels dos o tres estius següents. Cadaqués li dec al Viola i a l’estrella que crec que tinc i es diu llufa. Jo havia jurat que no treballaria mai, però la meva dona i jo ens estàvem morint de gana. Vaig trucar al Viola i li vaig dir que no podia més. Em va contestar que no em preocupés, que havia arribat a Barcelona un americà riquíssim que es deia Wash Wash (o això vaig entendre), que s’estava a l’Hotel Avenida Palace, que li havia parlat de mi i que li havia assegurat que em trucaria. Però jo no em vaig quedar tranquil i me’n vaig anar a l’hotel a demanar pel senyor Wash Wash, que en realitat va ser Gordon Washburn, director del Carnegie Institute de Pittsburgh”.

Aquella va ser l’entrada de Corberó als estius de Cadaqués: “De seguida em va aclarir que no era ric, però va venir a l’estudi i es va quedar un dibuixet, amb el qual vam poder menjar. Em va dir que l’anés a veure a Cadaqués, perquè ell s’hi estava amb un amic seu que es deia Duchamp i amb un altre amic que era marxant, l’Staempfli. Exactament, va dir: «Vostè em ve a veure i, no sé sap mai, potser podrà fer una exposició a Nova York». Així que vaig anar a Cadaqués a veure el senyor Washburn, vaig conèixer l’Staempfli, el Peter Harnden, Duchamp, Max Ernst, Man Ray (que a mi no m’agradava perquè era una mica espès, ben diferent de la resta), i vaig poder fer la primera exposició a Nova York de la mà de totes aquestes eminències. Jo encara no tenia trenta anys”.