Marc Rosich, dramaturg: “Són persones amb qui puc parlar de tot, que entenen el meu món”
Al dramaturg Marc Rosich li va costar acceptar la proposta de l’ARA: no volia que amb la tria d’amistats que implica aquesta secció quedessin fora altres membres de la seva “segona família”, com diu ell mateix. Així que a més de la productora teatral de La Brutal, Mireia Farrarons, i l’actriu de la companyia Parking Shakespeare Ester Cort, amb les quals apareix a la fotografia, cal afegir-hi molts més noms: “Hi ha els històrics Íngrid Marín i Jordi Andújar, que conec des que fèiem teatre amateur; els amics de l’ànima Sergio Fioravanti i Juan Antonio García Oliver, que són dos dels meus grans crítics. També actors amb qui tens vincles forts com Roberto G. Alonso i Oriol Genís, i els també dramaturgs Marilia Samper i Llàtzer Garcia”, explica. “La meva amiga dramaturga Victoria Szpunberg em diria: « Eres un promiscuo, tienes demasiados buenos amigos. Estoy muy celosa, tienes más mejores amigos que yo »”, subratlla.
Per a Marc Rosich, les relacions entre la gent del teatre tenen un caràcter familiar. “En el món del teatre cada dos mesos tens una família, crees lligams molt forts a cada obra. I el que està més gelós és el meu marit, que m’ha de compartir amb totes aquestes amistats per les quals tinc devoció!” Amb Mireia Farrarons i Ester Cort es coneixen des de fa molt temps i les ha triat per les caminades que fa amb elles per la muntanya de Montjuïc d’ençà que la pandèmia els ho va permetre: “En aquestes caminades hem xerrat de tot”, diu Rosich. “A mi durant el confinament em va agafar per quedar-me molt sota la manta -afegeix-. Un dia abans havíem estrenat a l’Escenari Joan Brossa Ocaña, reina de las Ramblas i encara quedaven funcions d’un musical infantil que vam fer amb Carles Pedragosa, La Bruixa de la tramuntana, així que el cop va ser fort. Les primeres sortides per Montjuïc van ser terapèutiques, vam compartir molt els moments d’incertesa del nostre sector”.
Els tres amics mantenen les caminades, tot i que des de fa setmanes es pot sortir al carrer sense franges horàries, i s’hi han afegit alguns amics més. “Molta part del que vaig patir durant la pandèmia és que amb el Zoom no és el mateix. Jo volia la cerveseta i el contacte en directe, i una part dels llocs foscos on em va ficar la pandèmia va ser per trobar a faltar els amics”, explica. Tots tres han endegat nous projectes, encara que la incertesa de com aniran les coses a la tardor es manté. “A la Mireia la vaig conèixer a la Sala Beckett fa uns 14 anys, quan vaig començar a fer classes a l’Obrador que ella portava, i a l’Ester al primer muntatge que vam fer junts amb els Parking Shakespeare, Woyzeck. Són casa, són persones amb qui puc parlar de tot, entenen el meu món de fa tants anys...” Malgrat que durant aquestes estones es desfoguen parlant dels plans de futur, com diu Rosich, al capdavall parlen “de la vida”.
