Alba Brugués, infermera: “Amb l’Enric no ens calen les paraules, amb una mirada ens ho diem tot”
Amistat i feina no són incompatibles. Malgrat les tensions, als llocs de treball també es fan bons amics que t’acompanyen tota la vida. En el cas d’Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària, un dels seus amics més estimats és l’infermer Enric Mateo. “El vaig conèixer el 1999 a l’Anoia. Llavors ell era auxiliar d’infermeria, perquè no havia acabat la carrera. L’Enric treballava al centre de salut de Vilanova del Camí i jo al de la Torre de Claramunt. Vam coincidir en un curs i ens vam entendre de seguida”.
Van passar uns anys, però, fins que es van retrobar. Va ser el 2005. L’Alba, com a adjunta a la direcció del Consorci Castelldefels Agents de Salut (CASAP), va fer la selecció de personal del nou CAP Can Bou, i un dels que s’hi van presentar va ser l’Enric. “Va ser tota una sorpresa. El vam agafar i des de llavors el contacte ha sigut continu. A més de veure’ns a la feina durant anys fins que jo vaig marxar a un altre destí, hem coincidit en projectes i grups de treball de l’associació i del Col·legi d’Infermeria”, diu l’Alba.
Però esclar, no tot és feina a la vida, també fan alguna sortida junts. “Hem compartit dinars i sopars amb les nostres parelles i amb altres amics. Amb el temps hem arribat a una complicitat personal molt alta. Ens ha unit la feina i una visió compartida de la infermeria. Això crea un lligam fort, perquè acabes treballant moltes hores. Amb l’Enric hem arribat a un punt en què no calen les paraules, amb una mirada ens ho diem tot”, explica l’Alba, que afegeix: “Ell és gairebé una excepció, perquè la majoria dels meus amics són de fora de la feina, però he volgut parlar de la meva amistat amb l’Enric per fer un homenatge al nostre ofici i als professionals sanitaris en general en un moment tan dur com l’actual per la pandèmia del covid. D’altra banda, enguany és l’Any Internacional de la Infermera i crec que les meves companyes es mereixen tot el reconeixement per l’esforç titànic que han fet i que estan fent”.
En el vessant més personal, una de les coses que més li agraden de l’Enric és la seva sinceritat. Per a l’Alba és la clau d’una autèntica amistat. “Hi ha professionals, ja siguin metges o infermeres, que pots conèixer de fa temps i amb els quals has anat coincidint sovint però amb qui no connectes mai. Amb l’Enric, però, ens diem les coses com a amics. Encaixa bé les meves opinions i les crítiques, i jo les seves. Per a mi aquest és un dels principals valors dels amics. No has de tenir barreres, s’han de dir les coses com són i de la manera més planera possible. Els autèntics amics són els que et diuen la veritat malgrat que et faci mal, perquè això ens impulsa a reaccionar i a corregir errors”.
L’Alba i l’Enric també han anat junts a manifestacions perquè els uneix la mateixa ideologia. “Jo em considero independentista i ell ho és moltíssim. En una Diada vam haver d’assistir un senyor que s’havia desmaiat. A les infermeres ja ens passen aquestes coses, fins i tot quan no estem de guàrdia”.
