ENTRE AMICS

Denise Duncan: “És més fàcil fer amics treballant que treballar amb amics“

La primera vegada que la directora i dramaturga Denise Duncan va tastar el sushi, ho va fer al costat de la seva amiga, l’actriu Catalina Calvo. Ni a l’una ni a l’altra els va agradar aquest menjar japonès, que ara a totes dues els encanta. I com aquesta anècdota, les dues amigues comparteixen un bon grapat de moments que han viscut juntes i que, per a totes dues, han sigut primeres vegades.

La Denise i la Catalina es coneixen des de fa 20 anys, quan estudiaven comunicació i teatre a Costa Rica. “Al principi totes dues ens quèiem fatal. Però teníem amigues i projectes en comú i ens anàvem veient. Estàvem destinades a caure’ns bé”, explica Duncan, que aquesta temporada és autora resident de la Sala Beckett. La dramaturga sent una forta admiració per la seva amiga: “Té moltes facetes diferents, és molt divertida i s’atreveix a fer coses que li venen de gust i que jo mai faria”, i recorda com fa unes setmanes la Catalina es va posar a ballar al mig del carrer perquè estava contenta. “És eficient, talentosa i molt generosa. Té un punt d’estar a la lluna, però després és qui em fa tocar de peus a terra, i en algunes ocasions ha sigut la meva taula de salvació”, explica Duncan. Una d’aquestes vegades va ser quan la dramaturga va venir a viure a Catalunya. “Em vaig plantejar si valia la pena continuar amb el teatre o no, perquè aquesta feina nostra desgasta molt. Ella em va animar molt a seguir i li vaig fer cas”, diu.

Uns anys més tard, la Catalina va decidir fer un camí similar, i va marxar de Costa Rica per instal·lar-se a Barcelona. “Quan ho vaig fer jo estava molt boja. Em vaig plantar a la Corunya amb dues maletes i sense conèixer ningú”, recorda Duncan. Per això ella va fer costat en tot moment a Calvo i va intentar que se sentís acompanyada. “En aquests processos és important tenir un punt de referència, però després a mi em va costar deixar-la anar”, admet l’autora.

Ara viuen a pocs carrers de distància i han après a treballar plegades sense que això perjudiqui el seu lligam. “Al principi va ser una prova important. Sempre havíem tingut una relació horitzontal i, de sobte, jo era la directora i ella l’actriu. Hi havia una jerarquia, els rols havien canviat”, assenyala Duncan, que afegeix: “És més fàcil fer amics treballant que treballar amb amics”. Però cap de les dues volia perdre l’amistat, així que es van esforçar per saltar els obstacles i assolir un equilibri. “Estic orgullosa perquè vam saber superar aquella crisi. Ara ens ho diem tot a la cara, no deixem passar ni un dia, perquè ens coneixem molt i ja ens ho notem. I si cal parar l’assaig i anar a prendre un cafè per parlar de les coses, doncs ho fem”, afirma Duncan.

El + vist

El + comentat