Andreu Van den Eynde: “Les nostres històries amb l’Oriol han sigut sempre esperpèntiques”
A principis dels anys noranta Andreu Van den Eynde va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra. En aquella època ja era molt aficionat a la música, tocava la guitarra i ràpidament va connectar amb altres companys que tenien gustos semblants, entre els quals l’Oriol Fernàndez Massot, que tocava el saxo. A l’Andreu el coneixien com a Malcom perquè una vegada havia aparegut a la facultat amb els cabells rapats i el símbol d’una X al cap. A l’Oriol li deien Moro per la pell fosca. “En aquella època la Pompeu encara era una mica pija i nosaltres érem una rara avis. L’Oriol era dels que seien a l’última fila; jo més cap al mig i solia obtenir bones notes”. L’Andreu, que a casa seva havia viscut la implicació política des de petit -el seu pare, Arturo Van den Eynde, va ser fundador del PORE, un partit d’ideologia trotskista-, es va iniciar en l’activisme polític al Bloc d’Estudiants Independentistes, però sense deixar de banda la música. Amb l’Oriol va tocar en unes quantes formacions. Primer van formar part d’un grup anomenat Dish, que feia música soul; després van flirtejar amb l’ska amb Harry Kee Town, i més recentment van ser en una banda de punk anomenada President Blutarsky, a la qual es podia veure bàsicament “en festes de barri, cases okupades i altres locals il·legals”. “Amb l’Oriol ens vam fer amics fent-la grossa per tot arreu des dels 18 anys, i les nostres històries sempre han sigut esperpèntiques. Hi havia dies que tocàvem millor, d’altres pitjor i un cop fins tot i ens va passar que a la sortida d’un concert van matar un noi que havia vingut a veure un altre grup que hi tocava”.
L’Andreu va ser una de les cares que van irrompre al primer pla mediàtic durant el judici per l’1-O, com a advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva. “Els que fem rock&roll sempre tenim al cervell una idea fantasiosa i la tindrem amb 80 anys: que algun dia serem una estrella del rock. Però és cert que alguns amics van decidir tirar per la música i ara són músics professionals, mentre que jo vaig optar clarament pel dret”. L’Oriol, per la seva banda, té una gestoria d’assessorament fiscal i el que els uneix, fonamentalment, és la música: “Soc de tenir pocs amics. I la connexió musical és la que m’ha permès conservar les amistats. Amb l’Oriol aquest és el nostre factor de cohesió; parlem poc de temes professionals, però la música ha estat la garantia que ens vegem un cop a la setmana”. Les intervencions de l’Andreu a les sessions al Tribunal Suprem, però, no podien passar desapercebudes al seu amic: “L’Oriol és la persona més bromista de la Terra, tothom el vol tenir al seu costat, i durant el judici a vegades m’enviava missatges que gairebé aconseguien que se m’escapés el riure”.
