Podríeu deixar de mirar el futbol, sisplau? Gràcies

BarcelonaAixí, així, així guanya el Madrid! Aquest ha estat el sorprenent lema de la nova normalitat. Efectivament, hem passat dels termòmetres corporals al NO-DO one more time. Ha tornat el futbol i hem passat de viure en l’excitació distòpica de sentir-nos herois d’una pel·li sobre la fi del món a valorar escarxofats al sofà les possibilitats de l’Espanyol contra el Leganés. D’expressar els millors i més solidaris sentiments col·lectius a cridar amb la vena palpitant com un poble tribunero qualsevol.

D’aplaudir sanitaris i lloar la tecnologia del PCR a escridassar àrbitres i blasmar la tecnologia del VAR. Fa poc esperàvem l’entrada al camp del senyor Simón (que també s’assembla a Queco Novell) i seguíem les rodes de premsa com quan retransmeten l’entrenament del Barça abans de la final. I nosaltres, que havíem arribat a comentar amb vehemència de forofo les darreres xifres de l’ariet Oriol Mitjà o a recitar de memòria l’alineació dels caps de planta del Clínic, ens sorprenem avui parlant de Sergio Ramos. Com quan manava ZP.

Durant setmanes, la disputa entre metges i epidemiòlegs ha estat, admetem-ho, una mena de futbol per altres mitjans, com deia en Clausewitz. La tripleta Padrós, Mitjà i Trilla hauria triomfat als cromos. I els enfrontaments amb l’equip rival d’Illa, Simón i el senyor aquell de cada-día-es-lunes haurien omplert les xerrades dels bars i les cases d’apostes si n’haguessin obert.

Ens va fer la impressió que d’una tele curulla de cuiners, analistes del Procés i entrenadors ensopits podríem passar a una programació més soviètica. Plena de divulgació i exaltació de la ciència local, estadístiques oficials d’èxits governamentals i actualitat de la República Popular de la Xina. Tornar a la Lliga BBVA i deixar de discutir a crits amb el cunyat les virtuts de la dexametasona ha estat tot u.

Però ja ho veuen, hi ha coses que tota societat té per ineludibles. Benjamin Franklin creia que eren dues: la mort i els impostos. Un català sap que són els turistes i el futbol (perquè aquí eludir impostos, entre deixes i Corinnes, és una cosa que fem “mediterràniament”, ja m’entenen). Per això, quan durant unes setmanes el brogit incessant d’ambdues contingències -futbol i turisme- va callar, em vaig pensar que aquesta indústria dels xeics, magnats, jugadors-evasors i el Mundial de Qatar no tornaria.

Perquè convindran amb mi que el futbol d’elit tenia abans una èpica de pedra polida, una estètica de classe mitjana i una política d’administració local. I ara és un negoci lleig. Ple de presidents de club que semblen una col·lecció de dolents sortits dels extres de la versió DVD de Homeland, amb uns jugadors de noms cada vegada més còmics, tatuatges cada vegada més inquietants i amb una consistència moral i verbal tan decadent com el llatí del segle VI.

Un espectacle que es viu i es fa per complir. Tornar al futbol després d’haver viscut sense és com el primer Nadal en què la parella et regala uns mitjons. És com tornar a parlar de Sergio Ramos. Un nostàlgic desencant.