Traieu els pianets dels nostres fuets!

Com saben, aquesta columna prova de donar veu a la Catalunya rondinaire, aquella Catalunya menystinguda pels mitjans de comunicació que han optat per la sempre dubtosa via de l’optimisme a l’hora d’aguantar aquests temps de tribulació. I un dels clams d’aquesta Catalunya remugaire és la insuportable mutació dels anuncis de televisió. Sí, ja sé que molts de vostès, lectors optimistes, ja no veuen la televisió perquè estan a les “plataformes” seguint sèries apassionants, documentals de gran interès i gaudint de títols clàssics del cinema independent.

Però els rondinaires veiem la tele normal precisament per afinar i millorar el nostre ofici, i crec d’interès públic denunciar, aquí i a l’ARA, el gremi de creatius publicitaris i fer-los una advertència: traieu el pianet dels anuncis!

M’explico. D’ençà que aquell senyor afamat va triar per picar un ratpenat, els publicitaris van entendre que les idees de sempre que ja tenien pensades per a la campanya d’estiu, no servien. Com els diürètics per a l’operació biquini, Penélope Cruz vestida de mitja sardina animant a viatjar en creuer o les cases de cotxes ensenyant una colla de trentins conduint per uns revolts amb les mans fora de la finestreta, cosa que tothom sap que és sinònim de llibertat individual.

Jo no sé si forma part d’una conspiració o no, però el cas és que ara, anunciïs el que anunciïs, sona un piano. Un piano molt sentit i emotiu que acompanya plans curts de gent. Serena però ocupada. I aquella veu desmenjada que ara posen a totes les campanyes, amb prosòdia arrítmica, com xiuxiuejant, que vol semblar com d’un col·lega de l’institut que et truca amb ressaca, dient-te indefectiblement allò d’“el món ha canviat...”, tal i tal, i “hem recuperat les petites coses”. I acaben “tot és diferent [pausa] però una cosa segueix igual...”, i aquí, patapam: poden afegir-hi llaunes de favada, una oferta de fibra de franc per al mòbil, una fusteria d’alumini o una marca de fuets. I si tenen a mà un capvespre, algú aplaudint i un balcó, no s’estalviïn de posar-l’hi. Fa socialment responsable. I ja tindríem l’anunci canònic en pandemic style.

Jo comprenc i comparteixo el desencís d’aquells professionals que tenien l’encàrrec d’anunciar productes difícilment sentimentalitzables, refractaris a la cursileria. Penso en el vi amb gasosa, els xàrters a Magaluf, les ofertes en piscines inflables o el 2x1 en “ bermudas caballero ”.

Però la vida, com les transgressions en la distància social, s’obre pas sense aturador. I, a poc a poc, els caldos per a paella, com els punks el 1977, estripen la carrincloneria dels anuncis de sofà. Prou pena tenim, senyors publicitaris. Prou pena passem veient reposicions d’ Alerta Cobra i els Bricoheroes aquests a La Teva perquè ens furteu la millor part de l’experiència televisiva analògica.

És igual si el que anuncieu no ens ho podrem posar o no hi podrem anar o no ho podrem comprar encara que cobrem per casualitat algun ERTO. Ens és igual. Mentiu-nos! Anuncieu-nos coses alegres, amb cançonetes xarones i enganxifoses. Traieu els pianets dels nostres fuets!