17/07/2020

Demani tanda: qui és l’últim?

2 min
Gent fent cua a una farmàcia. PERE VIRGILI

El meu estimat company i amic David Cano em crida l’atenció sobre un fenomen pandemiaire poc tractat: “Nen, hauries de fer un article sobre les tandes”. Cert. En els últims anys ens havíem acostumat a viure sota la confortable dictadura d’un lema: “Tot a un sol clic”. Qualsevol desig o necessitat (ens deien) la podíem satisfer en un sol clic. Compulsiu o meditat, solitari o familiar, però sempre instantani. Fins al març passat la felicitat es trobava amb la simple lliscamenta d’un ditet sobre una pantalla tàctil polida amb hexà, un hidrocarbur altament tòxic, feta en alguna remota fàbrica asiàtica.

En un sol clic. Demanar menjar, un expedient de nacionalitat, trobar l’Arc de Berà o comprar el regal d’aniversari d’aquell fill teu que no et cau bé i que mai recordes quin dia va néixer. En un clic. Però, ai las, les autoritats sanitàries, senyors meus.

I ara ens trobem als antípodes d’aquest “un sol clic”. Tots hem tornat a la tanda. Per anar al restaurant, esponjat de taules, pels papers per cobrar l’IMV en una gestoria afectada per l’ERTO o per saber si estàs infectat, cal la tanda. L’ancestral i catalaníssima tanda. Perquè he llegit al bloc d’en Jordi Comasòlives que això de demanar tanda és exclusivament català (en castellà “se pide la vez ”) i que en altres llengües llatines ni tan sols existeix el concepte. Es veu que necessiten la cua per ordenar-se. Són pobles acostumats a desfilar, suposo.

El que fa maca la tanda és que es demana i algú, en un acte de generositat anònima, te la dona. Quanta civilització, quant d’ordre!

I tothom resta en silenci fins que arribi algú altre. I de manera pública ho hauràs d’admetre en veu alta: “Qui és l’últim?” “Jo. Jo soc l’últim”. Un acte públic d’humilitat que ens iguala perquè fins i tot el primer d’arribar ha hagut de dir-li al següent que ell (tot i ser el més matiner) era l’últim. La mesocràcia catalana.

Es veu que la paraula tanda ve de l’àrab tanzim, que vol dir organitzar-se. De fet, el grup de defensa armada que creà Marwan Barghouti a Palestina ja fa uns anyets es diu precisament així: Tanzim. Organització. No sé si mai un grup armat català que per lleialtat etimològica es digués La Tanda faria gaire por, però.

L’Enric Gomà, al seu llibre Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar, de fa un parell d’anys, destacava la pèrdua de la catalaníssima tanda en favor de l’autoritari torn. I blasmà aquella carcassa vermella amb rodet de números que mai trobes a la primera i que substitueix el fet social de demanar tanda per un maquinal “dispensar torn”. Dispensar o encara pitjor: agafar torn! Ja em diran si no és un pas cap a la barbàrie passar de demanar amablement una cosa a agafar-la tot estirant-la.

El cas és que la pandèmia ens ha tornat a fer present la idea bàsica sobre la qual s’han construït totes les civilitzacions: saber-se esperar.

La tanda, és a dir, la teva relació dins l’ordre del cosmos, torna a ser un tresor preciós. I és un tresor perquè, tingueu-ho ben present, catalans, les tandes ni es tenen (s’agafen) ni es dispensen (es guarden).

stats