La màgia del novè art a les nostres cases

Treballadors engegant el Zoom és el nou La sortida dels obrers de la fàbrica dels germans Lumière. Per si algú no sap de què parlo, els hi explico: Zoom és una aplicació com Skype especialment feta per recollir les misèries del gregarisme humà. Pots silenciar el teu micro i insultar cridant el teu cap sense conseqüències laborals. Pots apagar el vídeo per fer-te unes olives i un vermut mentre llegeixen el compte de resultats i, a més, té un xat on pots fer privats per burlar-te del de recursos humans. Totes les baixeses del treball assalariat recollides per fi per una sola aplicació!

Però, a més, Zoom té un vessant d’art visual menystingut per la crítica. La creativitat, a vegades conceptual d’altres performativa, a l’hora de posar la càmera, de seure o d’il·luminar l’escena fa que una reunió de proveïdors sembli videoart coreà a la Biennal de Venècia. Quan l’espectador té desplegat aquell panell de petits racons casolans, foscos i enlluernadors, torts i llunyans, has d’admetre que una assemblea del CDR pot també ser art contemporani. Analitzarem alguns dels estils majoritaris del nou art.

Un dels més populars és el Ciutadà Kane. Una de les aportacions d’aquesta pel·lícula és haver estat la primera a ensenyar els sostres dels decorats posant la càmera baixa enfocada cap a dalt, cosa que crea una sensació de poder. Quantes llànties i teranyines del sostre descobrim gràcies als emuladors de Welles!

Yasujiro Ozu va ser un mestre del cinema que situava la càmera a peu de terra. Els seus seguidors són aquells caparronets que et mostren tot el pany de paret amb l’orla de la facultat o el puzle de Mont Blanc emmarcat.

L’expressionisme alemany també té molta requesta. Aquell flexo que silueteja la cara en blanc i negre. Aquella aparició espectral il·luminada per la mateixa pantalla. Quants Nosferatus i Caligaris, entre els accionistes!

Després tenim els amics dels documentals. Aquell pla quan els entrevistats parlen no a la càmera, sinó al periodista, cosa que genera un petit angle: un escorç. Quantes orelles hem vist en primer pla perquè el protagonista està mirant la pantalla mentre manté el mòbil al racó de la taula!

I què dir dels seguidors del film Sexe, mentides i cintes de vídeo, en què James Spader gravava les confessions sexuals de dones nu en un sofà. Són aquells mig engolits pel tresillo, amb el mòbil a la tauleta a una alçada genitalitzada i el posat desmenjat i somnolent.

També tenim amants del cinema de gènere, que es connecten des del garatge amb eines i radials al fons del pla en un clar homenatge a la sèrie Saw. I, finalment, els fans del musical Mamma Mia, que es connecten amb la camisa blanca oberta, colze sobre una taula de fusta i la pèrgola ufanosa del pati al fons.

Com aquells personatges de Godard que es preguntaven: “Què és la veritat? Aparèixer i desaparèixer”. El Zoom i les seves aparicions i fugues no només han ajudat a mantenir la part magre del PIB, sinó que han creat un nou art visual. Una nova veritat. Un art popular i atzarós que fa els seus primers passos. Benvingut siguis, novè art: el zoomatògraf.