El saben aquel que diu que es troben dues amigues adolescents i una li diu a l’altra: “Ahir la meva mare em va dir que té la menstruació”. “Ah sí? I què és això?”, respon l’altra. “Doncs no ho sé però deu ser l’hòstia, tu, es veu que pot esquiar, anar a cavall, nedar, patinar...”
L’humor d’Eugenio, sempre tan clar i clarivident per retratar circumstàncies de la vida, situacions i realitats absurdes. Ja fa molts anys que es va avançar, amb instint precursor, al que havien de ser els anuncis televisius de compreses, tampons, salvaslips, analgèsics contra el dolor menstrual, etcètera. En definitiva, un món de roses. Aconseguir que el calvari del sagnat mensual de les dones sigui retratat com una cosa agradable, portable, una oportunitat per fer coses especials, cap mena de trauma, ans al contrari, un pont de plata cap a la més radical de les fruïcions.
Netedat, frescor, comoditat, invisibilitat -i també un llarg etcètera- són conceptes que sempre apareixen en aquests anuncis, ja un clàssic de la nostra televisió. El color vermell de la sang desapareix com per art de màgia. Acostuma a ser blau, de fet. Els tabús si es tenyeixen ho són menys, es veu. La qüestió és dissimular que tens la regla. Fer que ningú se n’adoni, no fos cas que s’enriguessin de tu o alguna cosa similar, o pitjor. Quina manera tan maquiavèl·lica de perpetuar el tabú.
Recordem amb especial impacte aquell anunci d’Evax de l’any 1999 que, des de llavors, gairebé tothom té etiquetat com “De què fan olor els núvols?” La gran proesa que calia publicitar en aquest cas era la personalitat inodora de les compreses. I Isabel Coixet va filmar un anunci formalment impecable que amb el temps s’ha parodiat fins a extrems insòlits.
Fins i tot ha donat lloc a un gènere apòcrif dins la ficció audiovisual i que els crítics de cinema no van trigar a adoptar al servei dels seus judicis més mordaços: “Aquesta pel·lícula és com un anunci de compreses”. O sigui: buida, fútil, esteticista, xarona, edulcorada, naïf... Un cúmul de virtuts, vaja.
Evax (1999)
