“Només si el guió ho exigeix”, us sona això? És la justificació, l’excusa, el sopar de duro que durant moltíssims anys es va utilitzar per donar cabuda i normalitzar al màxim l’existència de nus femenins al cinema. Es va fer particularment famosa durant els anys d’allò que es va conèixer com a Destape. En aquelles pel·lícules de pit i cuixa els nus mai els justificava el guió, eren pura gratuïtat, exhibició, explotació de la carn de la dona. Ningú alçava la veu en contra. O si algú l’alçava el seu crit era sord. Si penso en anuncis equiparables a aquell fenomen cinematogràfic el primer que em ve al cap són els anuncis de Fa.
Em fa l’efecte que a molts els han quedat a la memòria els anuncis d’aquests gels de bany, xampús i desodorants com els primers anuncis amb nus de la seva vida. La noia que es dutxa sense que res la tapi i l’espectador que la mira sense filtres, sense mampares, sense oportunes tovalloles censuradores. La utilització del cos de la dona per a l’explotació publicitària no és cap raresa. El nu sí que és més estrany. El que està prohibit, és tabú, el que incomoda. El que cosifica? El cos com a objecte del desig. Està tot prou ben estudiat. Però preguntem-nos fins quan el nu continuarà sent incòmode. Què és millor, la moralitat o la naturalitat? Per què un cos de dona sí i un cos d’home no? Bé, això es podria rebatre fàcilment. Un modern anunci d’Idealista -la web d’oferta immobiliària- ofereix un cul masculí prou explícit.
Els anuncis de Fa es veuen vells, destenyits. Però fixeu-vos en la paradoxa. Un cos de dona en un anunci pot ofendre tant les ments més puritanes, castradores i retrògrades, les que opinen que allò és una perversió, com les veus que sostenen que aquella exposició turgent és una vulneració de la integritat de la dona, un llast masclista. És evident: el nu, sigui gratuït, justificat, lliure, obligat o festiu, sempre serà violent. Sempre apareixerà, dibuixat o imaginat, un pany i un ull que mira.
Fa
