Ara Estiu 02/08/2021

Aparells d’ones hertzianes al costat de les ones de la mar

El periodista Luis del Olmo ha reunit centenars d’aparells de ràdio, del 1920 ençà, que s’exposen en un museu al Roc de Sant Gaietà

3 min
Aparells d’ones hertzianes al costat de les ones de la mar

Quins col·leccionistes coneixes? I de quina temàtica? Jo en conec un que recull baldufes. Un altre, agulles d’estendre la roba. També un que busca i guarda els “No molesteu” dels hotels. I el que col·lecciona les bosses de vomitar dels avions (sí, de debò).

El més diguem-ne normal, però, és col·leccionar el que té a veure amb el teu ofici. És normal, doncs, que Luis del Olmo hagi anat reunint aparells de ràdio al llarg de la seva llarga trajectòria professional de periodista radiofònic: el seu Protagonistas va estar quatre dècades en antena, tot passant per diferents emissores. I no en té un, no, sinó dos museus de la ràdio, cadascun amb un munt d’aparells. Un és a Ponferrada, el seu municipi de naixement, i l’altre al Roc de Sant Gaietà, nucli marítim situat damunt d’un promontori rocós que pertany a Roda de Berà.

Es podria esperar que la primera ràdio que va entrar a casa la família del Olmo a Ponferrada, del 1945, es trobaria al museu d’aquest municipi, però no: ha anat a parar al que avui visito. És una ràdio de fusta força grossa. La majoria de les que hi ha en aquest museu tenen uns quants pams de llarg. Amb els anys, s’han anat empetitint i han guanyat qualitat de so (en moltes llars han desaparegut perquè ara el telèfon mòbil ho fa tot).

El Museu de la Ràdio Luis del Olmo del Roc de Sant Gaietà, que dirigeix de manera molt activa Pere Virgili -als seus 90 anys-, acull uns quants centenars de ràdios que il·lustren la seva evolució. Hi ha des de la ràdio de galena (un exemplar del 1910 que necessitava presa de terra i antena per funcionar, i només rebia les ones d’un radi de 20 quilòmetres) fins a un giny japonès que té ràdio, casset i televisor alhora, i els grans radiocassets portàtils que es plantaven als parcs i a les platges per ocupar espai sonor, tots dos dels anys 80. El museu també té altres elements que fan so: fonògrafs, gramòfons, caixes de música, tocadiscos, una pianola...

Dels aparells que em criden més l’atenció destacaria els de l’Alemanya nazi, fets per escoltar únicament les emissores oficials. “Eren econòmics, perquè poguessin tenir-los com més gent millor”, remarca Susanna Gómez, la meva amfitriona, guia del museu, mentre vaig buscant amb la mirada creus gammades i àguiles nazis en uns quants aparells. Susanna Gómez coneix com el palmell de la seva mà tots els aparells del museu. Se sap els renoms amb els quals alguns han sigut batejats, sobretot per la forma que tenen: l’Empire State, la llauna de pernil, la capella... A més, la majoria els ha restaurat ella mateixa. N’ha canviat peces, els hi ha posat teles noves -“Tan semblants com és possible a les que hi havia; si cal, les pinto per envellir-les”, precisa-, n’ha envernissat...

La ràdio, que al segle XX ha sigut el mitjà que ha fet arribar, abans que els altres, primícies i tragèdies -i també bones notícies, esclar- a les llars del món sencer, ha sigut, i és encara per a molts, el mitjà de comunicació de masses que fa més companyia. “La meva mare anava a dormir amb la ràdio sota el coixí”, explica Susanna Gómez. “¿Però això és una manera de dir que l’escoltava per anar a dormir o és literal?” “Ben literal! Sovint, quan ja dormia, anava a la seva habitació a apagar-li el transistor, que estava ben amagat”, em diu la Susanna. “I quan feien el programa Protagonistas no em deixava que li preguntés res. Em deia: «Calla, Susanna, que ara parla Luis del Olmo»”.

stats