‘Mad mad world’ de The Escorts (1966)
Ara que el setembre amenaça d’enxampar-nos, aquest no haurà sigut un estiu de grans cançons. Hem tingut unes vacances de distanciament físic, locals a mig gas, restriccions i notícies que no han convidat precisament a deixar-se anar. I una cançó de l’estiu que no es pot ballar no és una cançó de l’estiu.
Ens n’adonem repassant els 31 temes que hem revisitat en aquesta columna. Hem traçat un mapa musical que començava als seixanta, amb Martha Reeves & The Vandellas i els Beatles, i que va tancar Rosalía i el seu Milionària de l’any passat. Cançons televisives, publicitàries, himnes de Mundials, d’Eurovisió. House, pop, rumba, reggaeton, soul. Catalanes, espanyoles, britàniques, brasileres, franceses. Una amalgama de cançons que formen un conjunt sonor ric, eclèctic i gairebé surrealista que podria ampliar-se moltes setmanes més. Si alguna cosa no s’acaba són les cançons.
Però tornem a l’estiu del 2020, el més estrany de les nostres vides. Esclar que hi ha hagut una cançó per a aquestes vacances, sempre hi és. La diferència és que enguany, més que mai, cadascú ha triat la seva. Per sanar-se, evadir-se, oblidar un present i un futur incert. No hem patit grans campanyes publicitàries per trobar-ne una d’oficial, res no ha sonat en xiringuitos fins a avorrir-nos i no s’ha ballat a l’embalat invisible d’aquest any. I no serà perquè la indústria no hagi presentat bones candidatures: des dels multimilionaris ( Yo perreo sola, de Bad Bunny; Fútbol y rumba, d’Anuel AA y Enrique Iglesias, o Break my heart, de Dua Lipa) fins als més petits i locals (Te’n recordes,de Ludwing Band; Autonomia per principiants, de Maria Jaume).
Amb els amics ja fa uns anys que ens fem llistes estiuenques de Spotify quan arriba el juliol. Una cadascú, amb títol, imatge de capçalera i pensades amb màxima precisió. No s’hi sent cap acord que desentoni. En les últimes setmanes, insòlites i inquietants, la meva cançó de l’estiu ha sortit d’una d’aquestes llistes: Mad mad world, de The Escorts, sonant al cotxe, conduint per la carretera de la Ribagorça aragonesa.
Cada cop que soni recordaré els revolts de Benasc i un estiu absurd que, al capdavall, no ha estat tan malament. Aquesta és la funció més generosa de la cançó de l’estiu, posar so als records dels millors mesos de l’any.
