‘Maquillaje’, de Mecano (1982)
Era 21 de juny i la França de Platini s’ho jugava tot a una carta. Després d’una contundent derrota contra Anglaterra en el primer partit de la competició, havien de guanyar Kuwait en un partit que se celebrava a Valladolid. Després dels 90 minuts reglamentaris, el resultat era clarificador: els francesos, que arribarien a les semifinals, van vèncer amb facilitat per 4 gols a 1. Per a Espanya, el Mundial de futbol del 1982, el del Naranjito, era el primer gran esdeveniment internacional des de la mort del dictador. Un any després de l’intent de cop d’estat del 23-F i pocs mesos abans de l’arribada dels socialistes a la Moncloa. Entre gols i tensió política, aquell mateix dia va aparèixer Mecano.
Formats el 1979, es creen amb clara vocació d’arribar a tots els públics, pretensió no compartida pels seus companys generacionals de la Movida Madrileña, més contraculturals i minoritaris. Amb mirades a la New Wave i grups britànics com Human League o Ultravox, el trio que formaven els germans José María i Nacho Cano i Ana Torroja va ser el gran grup estatal dels vuitanta pel que fa a vendes i repercussió internacional. S’estima que, en els onze anys d’activitat de la banda, van facturar uns 25 milions de discos a tot el món, unes xifres impensables avui dia.
L’estiu del 1982 Mecano encara no eren la gallina dels ous d’or que serien després, sinó el grup revelació de la temporada que tot just acabaven de publicar el seu primer treball. Seguien una fórmula que semblava senzilla: cançons ballables de techno-pop, lletres juvenils i enèrgiques perfectes per arrasar a les llistes.
Mentre Platini perforava la porteria rival i el combinat estatal es desinflava al camp, Mecano van aixecar els ànims locals publicant Maquillaje, la cançó de l’estiu del 1982. Recordable des de la primera estrofa, és un d’aquells temes contagiosos de bon començament. ¿Sabríeu dir quina és la tornada principal? ¿La part de “ No me mires ” o la de “ Sombra aquí”? Segur que sí. Totes dues han passat a la història, d’aquí el triomf incontestable d’aquesta cançó.
