Es veu que l’última obsessió cosmètica -la paraula moda va ser abatuda per light en l’inici de l’era 2.0-d’internet és un sèrum facial fet majoritàriament amb préssec anomenat Glass Skin Refining Serum, de la firma Peach & Lily. Segons expliquen diversos mitjans basant-se en declaracions de la seva creadora, una coreana establerta als EUA anomenada Alicia Yoon, aquest líquid promet deixar-te “la pell de vidre”, que així d’entrada no sé quina gràcia pot tenir -¿et transparenta i se’t veu el cervell?-, però que per a molta gent es veu que en té molta, ja que actualment hi ha una llista d’espera de 25.000 persones a la web de la firma que l’ha inventat.
Realment em pregunto si tota aquesta gent que fa cua ad infinitum per pagar 40 euros per 40 mil·lilitres d’aquest suc de préssec destil·lat ha provat de menjar préssecs l’últim any, ja no dic per gaudi sinó només com a mètode per tenir una pell bonica i llustrosa. Perquè si tant t’obsessionen les beneficioses propietats del préssec -té vitamines A, B1, B2, B6, C i E, juntament amb antioxidants, betacarotens i àcids nicotínic, màlic i cítric- potser el millor que podries fer per tu mateix, pels pagesos del teu país i per la reducció del -mediambientalment letal- transport global de mercaderies és menjar-te els préssecs que es cultiven en algun punt de casa teva.
A Catalunya se’n fan de molt bons. Per exemple, els d’Ordal, que es cultiven entre Avinyonet del Penedès i Subirats, a l’Alt Penedès. Es tracta d’un cultiu meravellós, 100% de secà, que, a sobre, gràcies al terra argilós d’aquesta contrada tenen un gust molt especial. No obstant, si vostès no en troben a Catalunya que els satisfacin poden acudir als de Calanda, que també són molt bons. Però, sisplau, no es gastin els 40 euros en un còctel de préssec fet als EUA, gastin-se els 40 euros en préssecs aquí. Potser no els deixaran la cara de vidre però segur que els canviaran l’humor, i això la pell ho nota. ¿S’imaginen com deu quedar després de 40 dòlars de préssecs dels bons? De vidre no, de cristall de Bohèmia!
Per cert, segueixo intrigat en això de voler tenir la pell de vidre. ¿Deu ser vidre transparent o translúcid? ¿Deu tenir acabats estil Murano? ¿Et deu quedar el cap transparent com aquell pot de caramels en forma de crani de les farmàcies? I el més important de tot: si haurem d’acabar veient tota la gent a través de FaceTime fins ben entrat el 2021... quina falta els fa?
Canviant de tema completament, no m’agradaria deixar passar l’oportunitat de posar en valor una gran oblidada de la premsa social. Una dona que va ser víctima col·lateral de la història. Gairebé tant com els productors de préssecs. Ara que acabem de tancar el juliol i s’han celebrat els 21 anys de la mort en accident d’avió de John F. Kennedy Jr. i Carolyn Bessette (a la foto), cal recordar que en aquell avió també hi viatjava una germana de la Carolyn, Lauren Bessette.
En el moment de l’accident, l’any 1999, tenia 34 anys i ja era vicepresidenta de l’entitat financera Morgan Stanley, on havia arribat soleta abans que cap Kennedy formés part de la seva parentela política. De ben jove va aprendre xinès mandarí i abans dels 30 ja havia capitanejat les negociacions per fer pública l’aerolínia China Eastern Airlines. Nascuda en una família treballadora en què la mare era mestra i el pare enginyer, el 1988 ja s’havia comprat un loft d’un milió de dòlars a Tribeca.
La pobra va pagar molt cara la mala idea de la seva germana, que la va convèncer de volar amb ells cap a la pijíssima Cape Cod, que en anglès sona molt bé però que al meu poble es diria Cap Abadejo, un nom que faria molt menys creïble que per allà s’hi passegessin els Kennedy. Respecte a aquell accident aeri, mai es va celebrar cap judici, per cert.
Unes informacions signades pel biògraf i periodista -tres cops nominat al Pullitzer- C. David Heymann van assegurar que els Kennedy van pagar 15 milions de dòlars als Bessette perquè no reclamessin responsabilitats penals. Temien que quedés provat que John-John havia begut abans d’enlairar-se i que no era un pilot apte. La primera prova de l’accident que es va trobar va ser una targeta de presentació de la Lauren que el mar havia arrossegat fins a la platja. La seva és una pèrdua especialment injusta i, a sobre, sempre eclipsada per l’allargada ombra mediàtica dels Kennedy...
En fi, els desitjo un feliç social distancing aquest agost. Sobretot dels cunyats de la vida, que n’hi ha molts i ja veuen com de cars poden arribar a sortir! Espero retrobar-los aquí al setembre. Signifiqui el que signifiqui setembre al setembre, jo seré aquí.
