Núria López-Bigas, biòloga: “La nostra amistat ha crescut amb el temps i ha acabat unint dues famílies”
Es van conèixer fa 18 anys i ara les seves filles juguen juntes. L’amistat entre Núria López-Bigas, investigadora ICREA a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, i Carlota Riera, degana de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa (UVic-UCC), s’ha enfortit amb el temps fins a unir dues famílies amb moltes afinitats. “És amiga meva des de fa molts anys. Ens vam conèixer a través d’amics comuns quan jo estava acabant el doctorat. La Carlota també estava fent un doctorat, en el seu cas de psicologia social, i ens vam entendre de seguida. Jo tenia en ment marxar després a fer un postdoctorat a Cambridge, a Anglaterra”. La Núria va complir amb el seu propòsit i va marxar de Catalunya per continuar la seva carrera a Anglaterra, on novament va coincidir amb la Carlota. “Mentre vivia a Cambridge la Carlota va fer una estada d’un any a Exeter per qüestions de recerca. Per tant, l’època que jo vaig estar fora també vam coincidir un temps vivint al mateix país. Cambridge i Exeter no són a prop, hi ha més de quatre hores de viatge, però tot i així ens vam visitar mútuament i manteníem el contacte”, recorda la biòloga.
La Núria va tornar a Barcelona el 2005. Ara fa molts anys que viu a Manresa, d’on és la Carlota. “Les nostres vides han anat avançant paral·lelament, tant a nivell professional com personal i familiar. Les nostres famílies són similars. Jo estic casada amb una dona -l’Alba Xarpell, que ja era la meva parella quan vaig conèixer la Carlota- i tenim dues nenes, la Clara, de 10 anys, i la Jana, de 9. I ella també està casada amb una dona -la Isabel Casanova, que és fotògrafa i cineasta- i també tenen dues filles, la Nora, de 6 anys, i l’Àdria, de 5. Ara és una amistat de les dues famílies. A més, a través de les nenes hem fet nous amics, com altres pares i mares de l’escola”.
Juntes han passat moltes sobretaules. “Tenim tota una colleta que inclou més amics que la Carlota i la Isa. Durant un temps quedàvem per sopar cada dijous. Depèn de l’època ens hem vist més o menys amb elles. Quan teníem les nenes molt petites, per exemple, ens vam poder veure menys. Ara fem trobades d’aquestes de passar tota la tarda parlant, dinars amb sobretaules que s’allarguen i s’allarguen. Parlem, riem i arreglem el món mentre les nostres filles juguen. Com que les meves nenes són més grans fan de mares de les petites i es poden passar hores jugant”.
Amb la Isa, a més, fa uns anys va fer un projecte molt original del qual guarda un gran record. “Ella és una persona molt creativa i vam fer un curt cientificopoètic amb un guió inspirat en el meu àmbit científic i amb la seva perspectiva artística. Va ser molt maco perquè era un projecte molt diferent de la meva feina del dia a dia”, explica la Núria, i conclou: “El que més m’agrada dels amics és que em puc passar hores i hores parlant amb ells, tenint converses interessants i diferents de les de la feina. Conec científics d’arreu del món i amb alguns acabes desenvolupant certa amistat. Al final, però, els que acabo considerant com a millors amics són normalment gent del meu entorn quotidià. Això m’ajuda a tocar de peus a terra i a poder desconnectar una mica de la feina”.
