Català amb bolquers: “Jo l’he obrit sola”

Les formes verbals són una mina d’or per als que ens agrada escoltar els petits aprenents de parlants. Igual que són un camp minat per a qualsevol aprenent d’una llengua estrangera. Què me’n dieu dels participis? “Vull aigua de la que hem omplit a la font”. Li dono l’ampolla en qüestió. “I, mira, l’he obrit sola”. Arriba l’altra. “Has venit massa tard i ja no n’hi ha”. Me les miro i ric. “Per què has riet?”

He de confessar que no els van deixar anar tan seguits, però absolutament tots són exemples reals. Per a elles, diria que es tracta d’anar provant sort. Si fem sortit, per què no podem fer omplit? De fet, en alguns parlars, sobretot del País Valencià, aquesta és l’única forma que s’utilitza. I per això la trobem al diccionari normatiu. Però és que no és només això. Sembla que la forma originària és omplit i era la predominant en el català medieval. Omplert es va formar per analogia amb participis d’altres verbs com ofert, sofert, complert, obert, etc., i es va anar imposant perquè la normativa la va adoptar com a forma preferent, i això ha fet que ens hagi acabat semblant més culta i correcta. Són, en tot cas, formes verbals que fan anar de corcoll la canalla, però és que els més grans tampoc ens acabem de decidir, com ho prova el fet que en algunes contrades encara tenen la doble terminació.

Un dia, quan a còpia d’insistir - hi hagin après a dir complert, els etzibarem “Qui canta a la taula i xiula al llit no té el seny gaire complit”. I llavors pensaran, amb raó, que som nosaltres els que no hi toquem gaire.