CRÍTICA

El magnetisme de Kaufmann

El tenor alemany es va mostrar molt més còmode amb el repertori wagnerià que amb el francès en el concert que va oferir dissabte al Festival de Peralada

Amb una sola paraula, “ Amour”, mot amb què comença l’ària Ah, lève-toi, soleil!, de Gounod, Jonas Kaufmann en va tenir prou per captivar el públic que dissabte omplia l’auditori del Castell de Peralada. La primera part estava dedicada a la música francesa, i la segona, a Wagner. El concert es va presentar a la manera de peces orquestrals intercalades amb àries de repertori, una fórmula que permet descansar a l’artista però que el públic no sempre agraeix, i menys dissabte, ja que la direcció de Jochen Rieder al capdavant de l’orquestra del Teatro Real va ser plana i monocromàtica.

Després d’un inici orquestral amb la Bacchanale de Samson i Dalila, Kaufmann, enfundat en un vestit blau tornassolat i un pèl massa ajustat, va arrencar el concert amb l’ària de Romeu i Julieta cantada amb contenció i delicadesa, tot i algun falset en els aguts que no va acabar de convèncer un públic que va aplaudir amb fredor un cantant que coneix sobradament de les seves actuacions precedents a Peralada el 2012 i el2016. A La fleur que tu m’avais jetée, de Bizet, l’alemany va mostrar una dicció perfecta, una musicalitat exquisida i uns pianíssims suplicants en alguns moments que encongien el pit. Però no va ser fins a l’ària Rachel, quand du Seigneur, de l’òpera La Juive, de Jacques-François Halévy, que vam retrobar aquell Kaufmann que tots esperàvem. El tenor va interpretar aquesta joia del repertori líric amb intensitat i un gran sentit del legato que el públic va reconèixer amb bravos. Brutal el moment en què els pizzicatos de la corda, el vent i el clacar de les cigonyes van acompanyar aquesta pregària a l’amor. La primera part va acabar amb un intens i dramàtic O souverain de Le Cid, de Massenet, on va exposar la seva habilitat per passar dels pianíssims als fortes en un crescendo que va fer rendir els més escèptics en un reconeixement total.

Però el millor encara havia d’arribar. Després d’actuar a Munic, on ha estrenat Parsifal, Kaufmann va dedicar la segona part del concert a Wagner. A continuació d’una gens trempant Cavalcada de les valquíries orquestral, Kaufmann va fer gala del seu mestratge en una interpretació èpica i continguda d’ Ein Schwert verhiess mir der Vater de colors foscos que domina amb precisió. El jovial preludi al primer acted’ Els mestres cantaires de Nuremberg va donar pas a l’ària Morgenlich leuchtend im rosigen Schein. El final, amb el Preludi de Lohengrin i Kaufmann interpretant amb excel·lència i una immensa expressivitat In fernem Land, va fer saltar el públic de les cadires amb bravos entusiastes i els habituals cops de peu a terra demanant-ne més.

Amb tot el públic dret, entre ells Plácido Domingo, que l’endemà protagonitzava Thaïs de Massenet al mateix escenari, i el jugador de bàsquet Pau Gasol, Kaufmann va obsequiar els presents amb tres perles musicals: Pourquoi me réveiller, de Werther, de Massenet; un nou fragment de La valquíria,i una inquietant i extraordinàriament expressiva Träume, l’últim dels Wesendonck Lieder, també de Wagner i habitualment interpretat per veus femenines, dedicat a la desapareguda fundadora del festival, Carme Mateu.

Més continguts de