25/07/2021

El blanc

3 min
El blanc

És un fenomen que la ciència encara no ha sabut explicar: no existeix cap altre grup o classe social que tingui un domini tan perfecte del color blanc com els pijos.

Quan un pijo, al Club, entra a la pista de tenis (sorra batuda) vestint de dalt a baix d’immaculat color blanc, perquè també és veritat que els pijos són dels pocs que segueixen amb el bon costum de jugar a tenis de blanc i no vestits amb colors fluorescents o amb una combinació de tons pastel (rosa, violeta, verd poma) d’aquells que també serveixen per a l’uniforme de les hostesses que al supermercat t’ofereixen, sota un tendal de ratlles, perquè els tastis, una promoció de finíssims talls de gall d’indi baix en calories, sense sucre ni sal (o sia, zero per cent en tot) i criat amb blat de moro ecològic que, a més a més, et regula l’intestí, rebaixa el colesterol i, menys anticossos del covid, et proporciona tot el que necessites per tirar endavant amb l’energia pròpia d’un yearling... dèiem que, quan un pijo entra en una pista de tenis vestit d’inaudit color blanc, després de jugar-hi el partit (3-6, 6-3, 7-6 i 6-2 en quatre hores i onze minuts), en surt tal com hi havia entrat, perfectament vestit de blanc. La resta d’humans després de jugar un partit de tenis sobre terra batuda, en el cas que tinguin els mitjans per fer-ho, un cop acabat el partit, surten de la pista completament taronges, taronges de cap a peus. Ells no, ells hi entren blancs, juguen durant quatre hores i escaig i en surten blancs. Rutilants, emmidonats.

Parlem del blanc radiant però també de totes les seves declinacions en cru, del blanc trencat i fins i tot d’aquell blanc que vira subtilment a vainilla.

Les matrones pijas, i des de temps colonials, són les úniques que, sense ser infermeres, monges ni, no caldria dir-ho, domèstiques, saben com calçar, sempre a l’estiu, sabata blanca, normalment de cuir trenat, i vestir mitges fent joc. També, igual que els seus nobles esposos, llueixen, arribat el moment, uns cabells blancs flonjos que semblen de personatge de Walt Disney.

El salacot i la sahariana, la guaiabera de lli -que al Tròpic és l’equivalent a l’esmòquing-, el panamà, l’equip de croquet, els pantalons blancs dels dies de concurs hípic, així com el dessuador del cavall amb l’escut brodat del Club; el marbre dels bustos dels avantpassats, el blanc del paper amb filigrana -Hahnemühle, James Whatman, Fabriano, Josep Guarro- de les notes d’agraïment o el de les de condol, els lliris i els ciris flanquejant l’altar de la capella de la finca, les crineres del pura raça, la BKF de lona de la casa de Formentera, les veles del barco, el chardonnay, la neu de Gstaad i la cocaïna, Santorini, el Martínez de Cannes, les mosquiteres del lodge, el westy -el musell del qual, a diferència del de les famílies de classe mitjana, mai no marroneja-; renunciar a picar les parets de la mítica casa familiar de Sanlúcar de Barrameda i seguir emblanquinant, per dins i per fora, respectant aquelles rugositats tan característiques que apareixen amb els anys i que a Andalusia anomenen muñecos ; el blanc de la puesta de largo, el del vel de núvia, el del faldó de cristianitzar i el de seda de la mortalla, el blanc de la capa dels ordes militars (Santiago, Calatrava, Alcántara, Montesa...), la porcellana de Llemotges, el blanc de l’aixovar: els llençols, les estovalles i els tovallons, les tovalloles de totes mides... la mantellina per anar als toros o a veure el Sant Pare al Vaticà, si ets reina i catòlica, les estoles d’ermini, les de visó, les perles, els diamants...

I què me’n dieu de les dents! La dentadura dels pijos, a més d’escrupolosament arrenglerada (i sense necessitat d’ortodòncia, que, sigui dit de passada, a partir dels quaranta és de nou-ric), és d’un blanc perfecte, d’un blanc d’anunci, de la mateixa manera que el blanc dels seus ulls ho és de veritat, mai no grogueja ni per acumulació de bilirubina, i emmarca un iris d’un color quasi màgic, que recorda el dels llacs alpins.

stats