De cabanes i palaus

La literatura, el periodisme, el teatre musical... està ple de senyoritos que deixen el confort de les seves mansions per anar a divertir-se a la part baixa de la ciutat, als baixos fons, als ravals. Una mica allò que recitava el Don Juan Tenorio del “Yo a las cabañas bajé, yo a los palacios subí...”

Aquesta operació, desclassar-se momentàniament i mesclar-se amb les classes populars, es pot fer de diverses maneres.

És habitual que un parell de matrimonis pijos de mitjana edat decideixin anar a dinar o, encara més emocionant i èpic, anar a sopar, a un restaurant xinès, per exemple, dels afores de la ciutat, de l’extraradi:

“Cariño, el sitio es cutrísimo y está en el quinto pino, no entrarías jamás de lo mugriento, te lo aseguro. Piluca y yo nos hemos metido los relojes y los pendientes en el bolso porque como tu padre, que está tozudísimo, ha insistido en conducir él mismo, no sabes el miedo que hemos pasado delparkingalrestaurante. Luego, dentro, menudo pestazo, pero la verdad es que la comida era superauténtica y, mira, con el vinito y ese licor que te dan que lleva flotando una lagartija dentro, bueno, pues oye, lo hemos pasado en grande, menuda experiencia, vamos, que ni Robinson Crusoe...”

L’altra modalitat seria la dels joves hereus que es planten a les discoteques xarnegues de Ciutat Meridiana per lligar-se les chonis i, de passada, esbatussar-se amb els quinquis. És la versió contemporània dels senyorets clàssics que anaven al Paral·lel a viure experiències eròtiques, etíliques i lúdiques, tot i que no necessàriament per aquest ordre.

Anar a pillar droga i consumir-la en un barracó de la Cañada Real i no tornar a casa, sempre que la sobredosi ho permeti, fins al cap de dos dies; anar de putes, sempre les pobres putes, al Xino; baixar al Marroc (o a l’Àfrica en general) per tenir-hi una experiència sensorial de colors i olors única (i de passada comprar-s’hi un riad en ruïnes que convertiran en un “hotelito mono ”); plantar-se a una juerga gitana en una cova del Sacromonte; anar al Carmel, des de Sant Gervasi, conduint un Renault Floride blanc, a trobar-se amb el Manolo Reyes per llegir-li un paràgraf del Què fer? de Lenin; baixar amb els col·legues de Sarrià al Parc de la Ciutadella per estomacar maricons...

“...luego Mariano, que tiene muchísimo mundo y que es tan divertido, ha insistido en que fuéramos a un sitio que se llama El Cangrejo, que es un antro tremebundo repleto de mariquitas y travestís, que nunca he sabido la diferencia, y que casi se cae en el mar de tan al final de las Ramblas como está, ¿has estao? ¡La de años que no cruzaba más allá del Liceo y como siempre nos trae y nos lleva Matías en el coche, puerta a puerta... Pensaba que con las Olimpiadas habrían ensanchado esas callejuelas, ¡qué claustrofobia, Jesús! Pero bueno, nos hemos reído, que al final, con tanto disgusto, es de lo que se trata, ¿no, cariño?...”

Anar a mercadillos hippies a buscar gangues (als pijos els encanten les gangues) o anar a ajudar a un menjador social, dos cops al mes, o a un alberg de sensesostre a Ciutat Vella. Agafar el metro a Nova York: “Mariví y yo nos hemos armado de valor y hoy hemos cojido el metro, que dicen que aquí en Nueva York funciona de lujo y te lleva a todas partes, ahora, te digo, nos hemos quedado pasmadas porque no te figuras la cantidad de negros que había. En España no hay tantos, eso des de luego, qué impacto...” Visitar l’estudi d’un pintor emergent que pinta amb les mans (ell dirà que fa pintura “gestual”) en un hangar del Poblenou acompanyats del seu decorador; anar a un outlet, però mai a un de nacional, sinó als afores industrials de Las Vegas, Florència o, si és de Burberry, a Spitalfields; anar a unmerendero del Puerto de Santa María a menjar pescaíto frito directament del papelón i amb els dits; anar a combats de boxa, a baralles de galls clandestines, al canòdrom...

Els pijos, per recordar-se a si mateixos els seus privilegis i per constatar-los, i amb l’excusa de l’aventura i la diversió, van de Pedralbes al Paral·lel (de dalt a baix) i tornen indemnes sense pagar, aparentment, cap peatge. Lliures. El camí a la inversa, de baix a dalt, per part de les anomenades classes populars és, fins i tot en el cas que es faci per anar a servir, infructuós, difícil, impossible.

“...al llegar a casa, agotada total y a las tantas, no he tenido más remedio que despertar a Samira para que metiera la ropa en una bolsa para que mañana a primera hora vaya directamente al tinte: «Samira –le he dicho–, ¡directamente al tinte! »”