L’educació dels fills: felicitat però, sobretot, riquesa
Si no estàs prou atenta, de seguida que et descuidis et trobaràs envoltada de criatures per tot arreu que resultarà que són fills teus. Una llegenda mil·lenària i pesadíssima que s’explica de generació en generació, segle rere segle, assegura que ser bona esposa és directament proporcional a ser mare, però aquí totes sabem que això no és veritat. Es pot ser mare sense ser esposa i esposa a seques, que resulta sempre molt més pràctic. L’ideal seria que amb les teves arts de seducció, que són múltiples i variades, convencessis el teu marit que la mare és ell i que els fills que no heu pogut evitar tenir en comú (o no en comú), enduts per una passió desenfrenada, una tradició inevitable o un descuit estratosfèric, no tenen pare. La primera obligació de la bona esposa és avançar-se a les necessitats dels seus estimadíssims fills i, seguint les indicacions de Freud, que és un clàssic, matar-los el pare. L’experiència ens diu, s’hi posin com s’hi posin els hipsters i la pedagogia moderna, que un pare no serveix absolutament per a res més que per, a crits, ensenyar a la mainada a anar en bicicleta, que és una activitat que es pot aprendre gràcies a qualsevol altra persona, en qualsevol altre lloc i en qualsevol altre moment. Per aquest viatge (aprendre a anar en bicicleta) no calen tantes alforges (un pare). L’ideal seria que el teu espòs fes de mare i tu, mentrestant, et dediquessis a la contemplació transcendental, que és per això que has vingut al planeta Terra. Per descomptat, cal comptar, a l’hora de fer-se càrrec dels plançons, amb l’enginy i la valentia d’estupends professionals a qui la universitat de torn acreditarà degudament com a educadors de primera. No s’entén l’afició generalitzada de la gent a educar els seus propis fills, havent-hi com hi ha magnífics savis en la matèria. Les coses sempre acaben complicant-se perquè hem estat educats per aficionats, és a dir, per progenitors sense cap tipus de credibilitat, vocació o sentit comú. Cada cop que sentim dir a una persona que això de ser pare o mare és una aventura diària, que ningú no neix ensenyat i que t’has d’anar inventant a cada moment, se’ns posen els pèls de punta. N’hi ha que tenen la barra d’assegurar que els que aprenen són ells... dels seus fills! Sigui com sigui, hi ha una sèrie de consells que tota bona esposa hauria de seguir a l’hora d’educar com cal la seva progènie, això és, evitant que no donin massa la llauna.
El primer que una criatura ha de saber és que tu tens coses a fer. No li donis detalls, simplement repeteix-l’hi tantes vegades al dia com sigui necessari de manera que si a l’escola li demanessin que expliqués a què et dediques el nano pogués dir amb convicció: “La meva mamà té moltes coses a fer”.
L’ideal seria, també, que als teus fills els fessis creure que sou pobres o encara més pobres del que realment sou, perquè és una llosa anar per tot arreu amb un individu que vol que li compris això, allò i el de més enllà. Si es pensa que esteu en permanent bancarrota es reprimirà i la moderació del desig, tal com segur que explica algun dels presocràtics, és font de felicitat constant. I què vol una mare amantíssima sinó la felicitat del seus fills?
Hi ha molts pares i mares que estan preocupadíssims per no traumatitzar els seus infants. És una preocupació totalment estúpida perquè si no és per una cosa serà per una altra, però el trauma segur que aflorarà, tard o d’hora. Una persona sense traumes és una persona incompleta i molt poc amena. Un bon paquet de traumes ajuda a tenir, en un futur adult, una conversa interessant, i fins i tot podria ser l’inici d’una fructífera carrera com a novel·lista, artista plàstic o concertista torturat de piano. Considerar el trauma com a una inversió i possible font d’immensa riquesa és propi de persones sensates.
