“Thank you very much” i “Au revoir”
La fascinació pel mascle estranger és ben coneguda. L’home que, per mar, terra o aire, arriba a la costa del teu llogarret sempre resulta exòtic per la simple i senzilla raó que ell no entén res dels teus costums ni tu entens res del que et diu tot i que et vas treure el First Certificatea la primera. Lamenta, lamenta ara la mort del llatí com a llengua imperial i que hagi pràcticament desaparegut de l’ensenyança regular. Així va tot: tanquen els Méliès, desapareixen les llengües clàssiques i els carnets de ball i ja queden poques persones que sàpiguen distingir entre un brillant de talla pera i un de talla princesa: un desastre.
Com que amb el bàrbar no hi ha manera de fer-s’hi entendre utilitzant els recursos lingüístics habituals (i fer-se entendre és una de les manies més insistents dels éssers humans), a la mínima de canto es passa a la comunicació no verbal i d’aquí, directament i en pocs minuts -a penes uns dos o tres-, a les llepades de diversa intensitat. Les bones esposes, que són cosmopolites, que són globals i que són transversals a diversos nivells, han llepat molts mascles estrangers (estan molt a favor de la lliure circulació tant dels cossos com de les ànimes per tots els racons del planeta Terra) i ho segueixen fent avui, naturalment, mantenint les tàntriques distàncies de seguretat i fent ús de les mesures higièniques i profilàctiques recomanades per les autoritats sanitàries, però també recomanades per tota la resta d’autoritats que, sigui dit de passada, cada cop són més (més autoritats i més autoritàries). I és que les bones esposes, a diferència de les altres, no tenen cap interès a entendre res de res i, el més important, cap interès tampoc que les entenguin o les comprenguin. No necessiten la mirada atenta d’un viking, ni la seva aprovació ni el seu consol. No els cal que les animin per fer la seva perquè són perfectament capaces de seguir fent el que els doni la gana sense que els donin el tret de sortida. Les bones esposes llepen més o menys segons la superfície musculada i estrangera a disposició i després diuen “ Thank you ” (o “ Thank you very much ”si la cosa hagués estat de very much ) i “ Au revoir”. S’estarrufen els cabells, es retoquen els llavis i a córrer, que és un dir, perquè les bones esposes no són una daina, ni una llebre, sempre nervioses, saltironants i apressades. No, les bones esposes no estan neguitoses perquè no esperen ningú i ningú no les espera.
Per descomptat, una altra cosa que no fan, a diferència de moltes altres despistades, és explicar-li a l’estranger absolutament res de res. No perden ni mig minut explicant-los com funciona res, ni les coordenades de res, ni les claus per arribar enlloc. No els donen cap contrasenya, ni cap truc, ni encara menys els fan llegir cap original, galerades o fórmula magistral. Les bones esposes no són pedagogues, ni treballen en cap torre de control, ni són un manual d’instruccions. Aquesta tendència, la de no fer womansplaining, la segueixen amb els mascles de fora però encara més i a consciència amb els de dins, que, ben mirat, de vegades són més estrangers que els estrangers de fora.
Moltes de les senyores que, demostrant una gran intel·ligència emocional (que al final és la que compta), han optat per casar-se, posem per cas, amb un rus, no han fet el més mínim esforç per aprendre la seva llengua (la russa), no fos cas que l’acabessin entenent per acabar descobrint que només encadena tonteries, una darrere l’altra. És el mateix que et va passar amb les cançons pop dels setanta i vuitanta després que et traguessis a la primera elFirst Certificate: que vas començar a entendre les lletres. Total, per descobrir que eren una autèntica molèstia a l’hora de ballar desaforadament tant a l’Up com al Down. Sempre és millor invertir en un blazer d’Yves Saint Laurent (i de blazers, creu-me, no n’hi ha mai prou) que en una acadèmia d’idiomes.
El secret d’un matrimoni és el silenci, la distància física, ara tan de moda, i tenir els comptes bancaris separats.
