24/07/2021

El paradís

3 min
...

Els pijos sempre arriben al paradís abans que ningú.És una de les seves principals habilitats, un dels seus talents més característics. Al celestial hi arriben, després de morir naturalment, gràcies a la inefable concomitància dels estaments eclesiàstics que amb tenaces, fervoroses i molt ben subvencionades pregàries catapulten, disparant-les, les ànimes patrícies vers l’empiri.

Per contra, al paradís terrenal hi accedeixen pels seus, mai més ben dit, propis mitjans i sense la intermediació d’absolutament ningú. A primer cop d’ull podria pensar-se que aquesta destresa té un cert mèrit però, si ho penses bé, descobreixes que potser no n’hi ha per tant perquè si no has de complir un estricte horari d’assalariat a causa de tenir les primeres, les segones, les terceres i així fins a les vintenes necessitats cobertes, vol dir que, a banda del patrimoni material de què disposes, en tens un altre de patrimoni, el temporal, que et facilita disposar de les teves hores, dies i anys amb una tranquil·litat a l’abast de molt pocs. Arribar al paradís és, per tant, qüestió de temps.

El riquíssim, animal social, violent i desequilibrat tercer baró de Glenconner va convertir la remota i inhòspita illa de Mustique, a les Petites Antilles, en un autèntic resort de luxe que va acabar atraient des de la princesa Margarida d’Anglaterra fins a Mick Jagger dels Rolling Stones. Convertir, després de comprar-se-la trinco-trinco l’any 1958 per 45.000 lliures, una illa que era un desert ventós amb quatre palmeres i camps de cotó en declivi envoltats per núvols de mosquits (d’aquí el seu nom) en un hot spot internacional mereix una inversió gegantina, esclar que sí, però també tenir molt de temps lliure per poder viatjar de Londres a les Grenadines cada cop que els operaris que instal·len les canonades ho requereixin, i fer-ho amb la mateixa lleugeresa amb què la resta baixem a reciclar el cartró que embolcallava el desè carregador de l’iPhone que ens hem comprat a Amazon, traint, un cop més, la promesa que minimitzaríem la nostra personal petja ecològica.

Veient les hordes de turistes que hi arriben per menjar-s’hi un gofra concloem que accedir a Cadaqués ara deu ser bufar i fer ampolles, però abans necessitaves per fer-ho més de dos dies a mula des de Roses o ho havies de fer directament per mar després, suposo jo, d’esquivar tota mena de perills marins, tramuntanes i pirates. Un calvari. Però els primers a arribar-hi, a principis del segle XX, gràcies al seu característic deambular constant per l’esfera terrestre (l’etern estiueig que proporciona la vida regalada) van ser els pijos, que, deixant astorats autòctons pescadors i xarxaires recremades pel sol, i superant amb l’inestimable ajut d’una potent inversió en temps i diners qualsevol tipus d’inclemència, van concloure gràcies a, diguem-ho tot, el seu bon gust, que aquell indret era, efectivament, el paradís. A diferència dels hippies, sempre també molt hàbils en la conquesta de l’inhòspit i que es conformen amb un sostre de canyes, una posta de sol i una flauta dolça, el pijos quan arriben al paradís necessiten envoltar-se de tot allò que creuen indispensable per assolir una altra de les seves quimeres: la comoditat. De la mateixa manera que la baronessa Blixen va fer-se enviar de Rungsted a Nairobi la porcellana, la plata, els mobles i tota la roba de llit, així mateix els pijos, un cop arribats a Cadaqués, van trucar al seu cosí (Correa, Milá, Coderch, Barba Corsini, Harnden, Bombelli, Tusquets, Clotet...) perquè els aixequés, entre roca i roca i amb vistes al mar, per descomptat, una casa en condicions (de l’aigua corrent i l’electricitat fins a la porxada, la xemeneia i l’habitació per a la minyona) que, de retruc, fos exemple i lliçó de pura modernitat arquitectònica, perquè passa que la modernitat arquitectònica (el barroc, el modernisme, el racionalisme...) és possiblement l’única modernitat que els pijos es toleren a si mateixos.

stats