El dol dels prínceps, l’emoció més propera al ciutadà del carrer

LondresEn una prou interessant coincidència, el vintè aniversari de la mort de Diana Spencer s’alinea gairebé amb el centenari del canvi de nom oficial (17 de juliol del 1917) de la casa reial britànica, que aleshores va passar de dir-se Saxe-Coburg and Gotha, a Windsor. Una resposta al sentiment antialemany que va néixer durant la Primera Guerra Mundial. El rei d’aleshores, Jordi V, sabia tant de l’estratègia de supervivència com la seva neta, la reina Elisabet II. I els nets d’ella, Guillem i Enric, són alumnes avantatjats de tots dos parents en una matèria tan sensible. És en l’operació de rentat de cara, i de campanya publicitària a tort i a dret, que s’han d’emmarcar les aparicions recents dels dos fills de Lady Di en els documentals televisius sobre el suposat llegat de la seva mare que s’han emès al Regne Unit, l’últim dels quals diumenge passat a la BBC i el primer a finals de juliol, a l’antena d’ITV News.

Guillem i Enric han destacat, entre altres fets, que és gràcies a la seva mare -i no per tots els draps bruts que va airejar- que la monarquia és avui tan popular al país. Tant, de fet, que molts ciutadans britànics estan disposats a passar per alt que Carles succeeixi la seva mare, i fins i tot que Camila Parker-Bowles sigui un dia reina consort -encara es discuteix si té dret legal a aquesta denominació-, perquè el futur té reservat el tron per al fill gran de la princesa del poble. El màrqueting planificat ha estat a l’altura de les circumstàncies. Oblidant, per exemple, les paraules de Diana Spencer a Peter Settelen -segons les quals feia actes benèfics perquè no tenia res millor a fer-, el príncep Enric s’ha trobat per a un dels especials de televisió amb víctimes de les mines antipersona, una més de les moltes causes justes que Lady Di -molt ben assessorada per caríssims relacions públiques- va abanderar quan es va desempallegar del seu marit un cop la separació i el divorci es van fer efectius, el 1995.

Els prínceps ploren

En els dos documentals referits, tant el futur rei com el seu germà petit s’han mostrat com a veritables éssers humans. Una qualitat que tota l’educació que han rebut -i molt més encara la que va rebre el seu pare, sota les més encotillades formes pròpies de l’era victoriana que no pas del segle XX- s’havia esforçat per reprimir i amagar. I, per esmentar només un aspecte, tots dos han parlat sense gaires embuts, amb voluntat que sigui per última vegada, de la pena i el dol per la pèrdua de la mare. En el cas d’Enric, fins i tot, de la “crueltat” que va ser fer-lo desfilar amb 13 anys darrere del fèretre sabent que tot el món el mirava.

Des d’aquest punt de vista, i en especial el reportatge d’ITV News, el resultat era punyent, efectiu i profundament emotiu. Gairebé per arrencar a plorar. És a dir, complia amb escreix els objectius que es proposava i per als quals s’havia filmat: un espectador que tot just hagués aterrat des del planeta Mart, i que no sabés res de la monarquia britànica ni de cap altra monarquia de la Terra, només hi veia el dolor d’uns fills per l’absència prematura de la mare i s’ho empassava. Els vint anys de la mort de Diana es tanquen, doncs, amb una ficció versemblant: els prínceps ploren. Res més proper al poble vulgar.