Art

Els records braus de Joan Pere Viladecans

L’artista revisita la sèrie ‘Patrimoni i memòria’ i en dona una versió depurada i lúdica amb un llibre publicat per UN NOUAIRE i Edicions de l'Eixample

A la sèrie Patrimoni i memòria, Joan Pere Viladecans (Barcelona, 1948) no va fer concessions. La força i l’austeritat de les setze obres que formen la sèrie es basen en el joc del blanc i el negre, el blau i el marró. Només en una, la titulada Una primavera, hi ha un toc de verd que destaca entre la resta, en la silueta d’un nen amb un cèrcol a la mà. “La idea original és una biografia anònima, que també és la d’un temps determinat”, diu l’artista, que va donar sis obres del conjunt al Parlament l’any 2014. “Pot ser la biografia de qualsevol de nosaltres. Vol reflectir el veritable patrimoni, que per mi són els ossos dels avantpassats, una fotografia antiga o una emoció que ens ha quedat”, explica.

Coincidint amb el desè aniversari de la sèrie, i el 50è de la primera exposició de l’artista al Reial Cercle Artístic de Sant Lluc, Viladecans ha fet una nova sèrie a partir de Patrimoni i memòria. “M’he sentit més lliure i eufòric”, diu sobre el procés de creació. En aquesta ocasió també l’ha volgut compartir amb el públic: UN NOUAIRE i Edicions de l'Eixample han publicat un llibre d’artista amb els vint díptics que la formen, les reproduccions del primer Patrimoni i memòria, una obra original damunt tela i un facsímil del quadern de notes de la primera sèrie. N’han fet una edició limitada de 998 exemplars, amb un preu de 480 euros, i una altra de bibliòfil de 298 exemplars, amb un preu de 1.080 euros. Així mateix, està previst muntar una exposició amb els originals a l’octubre, com ja van fer amb el llibre de bibliòfil de Viladecans i Martí i Pol Salveu-me la mirada.

El nou Patrimoni i memòria té un caràcter més lúdic, que es fa notar especialment amb els colors vius d’alguns dels díptics, com el groc i el blau, i també hi ha alguns detalls de color fúcsia i blau turquesa que donen una nova volada a elements recurrents com el cos humà. “Hi ha dues sèries, i aquests colors són el contrapunt de l’austeritat cromàtica de la primera”, explica Viladecans. També hi ha diferències en els fils conductors. “A la primera hi havia les figures i en aquesta hi ha el paisatge. Parlant d’una manera metafòrica, es tractava d’incorporar les figures al paisatge”, subratlla.

Així i tot, no va voler treballar basant-se en els elements del primer Patrimoni i memòria : “El tenia al cap, però no hi vaig voler pensar perquè no es contagiessin i perquè quedés molt clara la separació entre l’una i l’altra”. Una altra diferència entre els dos treballs es troba en el refinament: “Hi ha un procés molt gran de depuració d’una sèrie a una altra. Una cosa que sempre m’ha preocupat és dir el màxim amb el mínim d’elements. I també hi ha una experimentació diferent amb els materials i les formes”. En tot cas, Viladecans no és un artista que faci gaires esbossos. “Gairebé sempre prenc notes escrites, no em vull intoxicar la mà fent esbossos. Em dono ordres a mi mateix i quan ho tinc força clar, m’hi poso directament”, afirma.

La veritable memòria

“Assumint el propi patrimoni personal es poden arribar a entendre molt més els temps en què vivim i l’herència cultural”, diu. Tot i que no hi ha senyals polítics evidents a les obres, amb treballs com aquests Viladecans apareix com la veu d’un temps i d’un país i és inevitable pensar que és un artista que va viure les dècades grises del franquisme i que viu la maduresa creativa en ple segle XXI. “D’alguna manera és una mirada generacional, perquè quan un pinta o escriu no pot prescindir de les seves vivències, emocions i records. D’alguna manera, quan treballa, el creador recorda, i aquesta és la veritable memòria, perquè l’altra cosa seria la nostàlgia, que és una cosa ensucrada”, conclou.

Més continguts de

El + vist

El + comentat