Educació d'oïdes
És paradoxal veure com el cinema doblat en català és rendible però aquestes empreses es neguen a complir la llei, que diu que el 50% de les còpies distribuïdes han d’estar doblades o subtitulades en català
Senyores i senyors, malgrat la morterada de calers que la Generalitat de Catalunya es deixa pagant a les grans distribuïdores, el doblatge de les pel·lícules en català, la nostra llengua, té una quota inferior al 3 % a la gran pantalla. I no és que no sigui rendible per a les productores, els surt gratis i ingressen igual. Entre el 2012 i el 2014, la Generalitat es va gastar gairebé 2,7 milions d’euros en doblatge en català i, amb aquestes pel·lícules, que es projecten a un percentatge molt baix de sales, les distribuïdores van ingressar 4,8 milions. D’aquests diners, la Generalitat no els n’ha reclamat ni un cèntim.
És paradoxal veure com el cinema doblat en català és rendible però aquestes empreses es neguen a complir la llei, que diu que el 50% de les còpies distribuïdes han d’estar doblades o subtitulades en català. En la majoria de casos, ni tan sols envien les cintes en català Andorra, on és l’única llengua. Aquesta és una batalla difícil i més, si els mateixos catalanoparlants anem dient allò de “els doblatges en català són molt dolents”. Res em fa pensar que això no sigui un prejudici.
En els gèneres audiovisuals, el català funciona, la mostra la tenim amb produccions catalanes com 'Pa negre', 'Polseres Vermelles', 'Merlí'... Fins i tot les televisions espanyoles ho compren i ho doblen al castellà! I si creiem que el català no és apte per a l’entreteniment és que tenim un problema d’autoestima...
Ah, i l’excusa tècnica no cola: els actors de doblatge sovint són els mateixos en català que en castellà. Dubto que a Suïssa la gent discuteixi sobre si és millor la versió doblada en alemany, en francès o italià. En tot cas, només hi veig una explicació: l’educació de l’oïda. Si fóssim uns països normals, tota la vida hauríem tingut totes les pel·lícules doblades i subtitulades en català i no seríem en aquest debat. És com les dones de Vinaròs del documental 'Què ens passa, valencians!?', que tota la vida han “oït” missa en castellà i es neguen a sentir-la en valencià. A algú de Vic, per exemple, se li fa estrany sentir la missa en català?
