Opinió 12/08/2017

Més que mil paraules

Avui arribo a la conclusió que mai m’havia adonat de la influència que fa deu anys va tenir en mi aquell llibret inofensiu

i
Agustí Mas
2 min

Ara hi penso i no sabria dir des de quan sóc conscient de la importància que té per mi la llengua catalana. El record més antic que potser tinc associat a això és quan el meu pare, amb una pissarra i amb el seu rellotge, m’ensenyava a interpretar el significat de les busques i com es diuen correctament les hores en català central. Deuria fer primer o segon de primària. Poc després, fixant-m’hi en el dia a dia, em preguntava a mi mateix perquè hi havia gent per Ripoll que deia “les cinc i mitja” i no “dos quarts de sis”. Ara em preocupa que hom em mira com si fos un extraterrestre quan dic “tres quarts i mig d’una”.

Bé, tornant al que deia, si bé al llarg de la infància ja vaig començar a sentir aquest interès, un cop a la universitat vaig tenir alguns professors que veritablement em van enlluernar. Van fer que, en certa manera, m’acabés especialitzant en llengua a base de fer probablement totes les assignatures de llengua catalana que podia fer sense sortir de la facultat de ciències de la comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Especialment recordo la malaguanyada Mavi Dolç, una mestra capaç de fer un estudi minuciós de la fonètica turca sense saber ni un borrall d’aquesta llengua i explicar-nos això tot compartint mate (primer cop que en sentia a parlar) amb els companys de l’assignatura en un estudi de ràdio o bé al bosquet de fora.

Tot plegat em ve al cap després de llegir al diari que s’ha mort Jesús Tusón. Va ser en una d’aquelles assignatures i en aquest context que vaig descobrir aquest lingüista. El professor Daniel Casals ens va fer llegir ‘Una imatge no val més que mil paraules’ i, a més, si la memòria no em falla, el vam poder comentar amb l’autor a l’aula estant.

Podríem dir que pràcticament tot el que uns anys més tard vaig començar a escriure sobre llengua té el fonament en aquest llibre. Desmunta tots els prejudicis lingüístics que perviuen i passen de boca a orella amb total connivència fent-nos mal a nosaltres mateixos: que si hi ha llengües grans i llengües petites, que si hi ha llengües rares i llengües antiquades, que si no es pot dir el mateix en qualsevol idioma, que si els joves i els mitjans de comunicació escriuen malament... I tot això, amb afany constructiu i encoratjador.

‘Una imatge no val més que mil paraules’ és una lectura fàcil però perspicaç. I tan clarivident que, sense haver-ne sigut mai del tot conscient, va sembrar una llavor dins meu. La majoria d’idees d’aquelles pàgines em van trencar esquemes en positiu i van quedar gravades en la meva consciència lingüística. I és ben bé així, perquè avui arribo a la conclusió que mai m’havia adonat de la influència que fa deu anys va tenir en mi aquell llibret inofensiu. Descobrir Jesús Tusón sí que val més que mil paraules! Si encara no ho heu fet, us hi convido.

stats