Perdre l’exigència

Mirem els informatius televisius, escoltem els noticiaris radiofònics, llegim la premsa... Pràcticament tota la informació que hi trobem o bé gira al voltant del coronavirus o bé el tema deriva d’allà. Fins i tot em pregunto com es poden a arribar a omplir les seccions d’esports, no havent-hi ni competicions ni entrenaments. Però editors i periodistes, dia rere dia, ho aconsegueixen. L’excepcionalitat de la pandèmia fa que, de manera possiblement inevitable, poc temps quedi per parlar d’altres coses. Els efectes de la pandèmia malauradament van per llarg i s’anirà instaurant la famosa nova normalitat, que encara no sabem ben bé en què consisteix. Esperem, però, que vagi acompanyada també del retorn de la diversitat temàtica als informatius, encara que evidentment no serà amb tota plenitud.

Ja en circumstàncies normals a les informacions referents a allò que passa amb la llengua els costa fer-se espai als mitjans de comunicació. I el fet és que ara encara passa més desapercebut com, immersos en el coronavirus, no deixem de patir greuges pel que fa drets lingüístics. Fa uns dies parlàvem de com el Govern d’Espanya i el de l’Aragó, entre altres, fan cas omís a les recomanacions del Consell d’Europa i l’Organització per a la seguretat i la cooperació a Europa i es neguen a difondre també en català les comunicacions oficials relatives a la COVID-19. Recentment hem vist que, si vols una subvenció per innovació tecnològica del govern espanyol, només ho pots sol·licitar en castellà i has de presentar la documentació adjunta, factures incloses, en la llengua de Castella. També hem llegit com, a Inca (Mallorca), un agent de la Guàrdia Civil qüestionava de manera flagrant al president de l’Obra Cultural Balear, Josep de Luis, el dret de presentar a comissaria una denúncia escrita en català! Si no s’hagués mantingut ferm, l’agent l’hi hauria vulnerat. I un altre que tampoc s’ha quedat de braços plegats davant d’un abús de l’autoritat espanyola és un veí de Manresa (el Bages), denunciat per haver-se dirigit en català a uns agents. El fet que aquestes notícies no transcendeixin fa que no aconsegueixin l’efecte contagi conseqüent i necessari en la nostra societat, tan malacostumada a abaixar el cap.

Però les vulneracions de drets i l’exclusió no només són responsabilitat de les estructures de l’estat espanyol. Aquests dies m’he assabentat d’un enèsim menyspreu de la Unió Europea envers la nostra llengua que també ha passat desapercebut a la premsa. La Comissió europea ha creat una plataforma d’intel·ligència artificial anomenada E-Translation que ofereix a les pimes traducció automàtica en línia i gratuïta perquè puguin estalviar temps i diners. Com malauradament podeu veure a venir, el català n’ha quedat fora. Els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí ja n’han demanat explicacions a la presidenta Ursula Von der Leyen. El fet és que aquí no només hem llepat per la no oficialitat de la nostra llengua (responsabilitat únicament dels governs d’Espanya, França i Itàlia). Resulta que la comissió ha decidit fer una excepció i brindar un tracte especial a tres idiomes no oficials a la comunitat: l’islandès (300.000 parlants), el noruec (5,2 milions) i el rus (5,1 milions aproximadament dins la UE). La marginació, en el cas del català, és especialment xocant tenint en compte que és la catorzena llengua més parlada a la unió amb entre deu i onze milions de parlants repartits en tres estats membres i a un estat tercer, Andorra. De fet, ben pocs idiomes europeus són tan internacionals com el nostre.

Justificacions numèriques a banda, l’apartheid que una vegada més ha practicat la Comissió europea a la nostra llengua suposa un greuge escandalós. A diferència del que passarà amb les empreses que operen en les 27 llengües incloses al programari, les que vulguin treballar en català, complir amb el codi de consum de la Generalitat i respectar els nostres drets lingüístics, s’hauran de pagar la traducció de la seva butxaca. I el mateix hauria de fer qualsevol empresa de fora del domini lingüístic que volgués oferir els serveis o etiquetar en català. Per tant, nou inconvenient i nou desavantatge que converteix en europeus de segona els deu o onze milions de catalanoparlants i els quaranta milions de parlants d’altres llengües minoritàries de la Unió Europea. La pregunta és: que no paguem igualment impostos?

És evident que aquests dies cal dedicar bona part de l’energia, com a societat i com a país, a combatre el coronavirus. També és cert que no és moment per deixar-se endur per picabaralles polítiques i partidismes. No és temps de posturismes ni de penjar-se medalles com alguns no deixen de fer, igual que tampoc és apropiat dedicar-se a marcar paquet i demostrar qui mana aquí, com d’altres volen demostrar cada dia des del faristol estant. De la mateixa manera, una pandèmia no pot donar via lliure a l’alienació de drets, ni que siguin lingüístics, aprofitant com de vulnerables ens torna el no assabentar-nos dels greuges que patim. De fet, per això existeix el dret a la informació..! Potser Espanya, França i Itàlia miren a una altra banda quan els parlem d’això. Europa, sí que és cert que algunes vegades no ens escolta però amb el temps hem vist que, quan li parlem de drets i llibertats i hi som de totes totes, ens dona la raó. El cas és que, sent conscients de com se’ns discrimina com a poble i com a comunitat lingüística, no hauríem de perdre l’exigència pel respecte a qualsevol del nostres drets. Exigència ja sigui davant dels estats i també davant la Unió Europea. O no som ciutadans de ple dret?