“Qüestió de cortesia”

Sembla que encara és ben viva aquella idea segons la qual parlar català és de mala educació

És curiós veure com probablement som l'única comunitat lingüística que es disculpa reiteradament per ser com és. Encara em sorprèn veure com, amb total normalitat, molts catalanoparlants, quan algú els hi diu que no els entén en català, es disculpen. Diuen: “Ai, perdó!”. En castellà o l'idioma que sigui, clar. Com si haguessin comès una falta. Però és que sembla que encara és ben viva aquella idea segons la qual parlar català és de mala educació.

“És qüestió de cortesia”, deia fa poc en ple judici a Olot, a la Garrotxa, una jutgessa nascuda fora del domini lingüístic. Un judici en el qual tota la documentació i preparació prèvia s'havia fet en català i, fins que no comença la sessió, la jutgessa no fa saber que ella no entén l'idioma. La senyoria no obliga directament les advocades a canviar d'idioma, però els hi insinua que es tracta d'una “qüestió de cortesia” i, tot seguit, acusa una de les dues de monolingüe obtusa. Aquesta li respon sense embuts que sap català, francès i italià, que està en el seu dret i proposa o que se suspengui el judici per tornar-lo a preparar i traduir la documentació o bé que s'habiliti un intèrpret. La discussió es complica fins al punt que la jutgessa etziba: “Vostè és la primera lletrada amb qui em trobo amb aquest problema”. Sí senyor, defineix l'ús normal del català com un “problema”! I per arrodonir-ho, la jutgessa, amb tota prepotència, diu: “Seré jo qui habiliti un intèrpret perquè em tradueixi del seu [sic] català al castellà, un idioma molt universal”.

El castellà pot ser un idioma molt universal. Però resulta que l'idioma més universal a Olot és el català. Per tant, potser és ella la que rema contra-corrent, perquè el grau d'utilitat de cada idioma s'ha de mesurar sempre per la regla de l'espai temps.

El + vist

El + comentat