Opinió 23/11/2019

Sobretot, que el parlin

Si hom vol aprendre un idioma i no el practica, molt difícilment serà capaç d’avançar i polir els errors

i
Agustí Mas
4 min

Els anys passen però molts records em queden, encara del meu Erasmus. Amb aquesta experiència, recordo que buscava haver-me de desenvolupar en un entorn el més diferent possible al del meu dia a dia. Volia fer una immersió en una societat amb lògiques diferents, amb un clima diferent, amb hàbits diferents i, a més, si podia tenir un idioma diferent, millor. És a dir, volia passar mig any a un lloc on mai se m’acudiria anar a viure. Val a dir que, en aquella època, el programa Erasmus, a la meva facultat, tampoc oferia un ventall especialment ampli de destinacions i cap d’elles era especialment exòtica. Així que, si més no, vaig triar la més llunyana possible: Noruega.

Una altra cosa que tenia molt clara era que, un cop allà, estudiaria l’idioma propi del país, del qual amb prou feines era capaç de desxifrar una sola paraula, fins aquell moment. I així ho volia, tenint en compte com em desconcertaven aquells casos d’estudiants estrangers que desconeixien la vivacitat de la nostra llengua i, un cop a la meva facultat, tenien problemes per acceptar-ne l’ús en la docència, que amb una mica de sort tot just arribava a la meitat de les assignatures. Així que aprendre noruec, més que fer-se’m una muntanya, em despertava molta curiositat. Fins i tot recordo la motivació amb què escrivia correus electrònics a una persona de la gestió acadèmica de la universitat de destinació, el nom i cognoms de la qual incloïen lletres com la ø i la å.

Passades unes setmanes a Noruega i amb unes quantes hores de ‘norskkurs’ acumulades, en la situació més intranscendent, se’m va revelar quelcom, que podríem qualificar d’evidència, i que sempre més m’ha condicionat, pel que fa a l’aprenentatge de llengües. Potser és una evidència, però potser no és tan evident; ja ho veurem. Tot preparant el dinar, anava parlant amb una companya de la residència d’estudiants que feia poc que havia conegut. Ella era vietnamita però vivia des de petita a Noruega, de manera que parlava perfectament l’idioma del país. Se’m va acudir dir-li que anava a classes de noruec. Dit això, em va prohibir seguir-li parlant en anglès i em va dir que, si el que volia era aprendre el noruec, havia de parlar-lo. Sense vergonya i sense por d’equivocar-me. I que si no sabia dir una cosa, ella m’ensenyaria com fer-ho.

En aquell moment se’m va tancar l’estómac i vaig preguntar-me en quin carreró sense sortida m’havia ficat. Evidentment, a partir de llavors no va ser tan fàcil comunicar-me amb ella. Però per ella, els dinars en què coincidíem segurament també es van allargar un xic més del previst. Però no gaire més, excepte en alguna ocasió en què anava a buscar paper i bolígraf i m’escrivia les paraules i les frases per ajudar-me encara més. Era evident que d’aquella manera aprenia molt més que no pas quedant-me a la zona de confort que generava el demanar la beguda al bar en noruec o a respondre a la caixera del supermercat si volia bossa o no...

Aquesta setmana tots aquests records m’han ressonat, al cap, també en una situació també força intranscendent. A la feina, aquests dies, ens fan assistir a una enèsima formació obligatòria en matèria de protecció de dades, arran dels darrers canvis legals d’aquest àmbit. En aquest cas, la formació ens la imparteix una professional d’una gran multinacional espanyola. Al cap de poca estona de seguir el seu discurs, en català, era fàcil adonar-se que aquella persona no té el català com a llengua materna. Més tard, es va anar evidenciant que és espanyola i que no deu fer gaire temps que viu a Catalunya.

La formadora s’adreçava a nosaltres amb seguretat i amb una bona fluïdesa només interrompuda per alguna vacil·lació a l’hora de conjugar algun temps verbal o de trobar la versió catalana de la paraula que segurament tenia al cap en castellà. Evidentment, en alguna ocasió demanava un cop de mà per acabar alguna terminació que li costava aclarir o la traducció d’alguna paraula. També és cert que feia molts errors comuns de castellanoparlants que ja requereixen més nivell com obviar molts pronoms febles, no distingir vocals neutres o vocals obertes i tancades, les esses... Però a més, podia arribar a verbalitzar confusions com “exemple reial” en lloc d’”exemple real”, dir “per supost” en lloc de “per suposat” o “almacén” en lloc de “magatzem”, sense entrar en exemples de més contundència. Sigui com sigui, la consultora no perdia la seguretat, no perdia el fil del discurs, se l’entenia perfectament i seguia endavant, malgrat saber, evidentment, que segur que feia patinades.

Després de la sessió, una companya em va explicar que la formadora és gallega i que potser hauria preferit que hagués fet les classes en castellà, que així li hauria sigut més fàcil. De fet, li ho havia proposat, però la formadora s’hi va negar; va voler fer totes quatre sessions en català. Evidentment que s’hauria sentit més còmode fent-les en castellà, però llavors, per quin motiu havia après català?

Com bé em va revelar aquella vella companya vietnamita a Noruega, si hom vol aprendre un idioma i no el practica, molt difícilment serà capaç d’avançar i polir els errors. Molt difícilment adquirirà fluïdesa i encara més difícilment arribarà a passar desapercebut entre els seus parlants. I és clar que això requereix molta valentia. I també necessita d’empatia per part dels parlants nadius del voltant, que han d’entendre que una persona no pot aprendre bé el seu idioma sense emprar-lo en situacions reals i que sovint, les persones aprenem a base d’equivocar-nos. Per sobre de tot, el que no necessiten els aprenents d’idiomes és, justament, que se’ls demani que no els parlin, que se’ls posin barreres en aquesta meta. Fent això, lluny d’ajudar, donem a entendre que l’esforç d’aprendre el nostre idioma és sobrer; que no és necessari aprendre català. I no només això, si aquella persona vol seguir en català, sentirà que fa una cosa contracorrent, i pot sumar inseguretat.

És per tot això que, quan hi ha persones que volen aprendre el català, el millor que poden fer és intentar parlar-lo sempre que puguin. I tenen tot el dret a equivocar-se, només faltaria. I el millor que podem fer els catalanoparlants és donar-los ales. Perquè el més important perquè l’aprenguin, per sobre de tot, és que el parlin.

stats