Trets i llengua - vol. 2

Vista la cua que ha portat el discurs de la diputada i alcaldessa de Vic, Anna Erra, em permeto fer un suplement al meu article de la setmana passada

Déu n’hi do la cua que ha portat el discurs de la diputada i alcaldessa de Vic, Anna Erra, sobre la importància de no negar l’accés a la llengua catalana als nouvinguts a base de “conscienciar els catalans autòctons que els qui hagin nascut a fora volen i han d’aprendre el català”. L’expressió “catalans autòctons” potser no és del tot encertada, no ho sé, que ho avaluïn lingüistes i sociòlegs. Però el fet és que avui mateix li he sentit fer servir la mateixa expressió al presentador del Telenotícies Migdia, de TV3, dies després i al marge d’aquesta polèmica lingüística. Sigui com sigui, em permeto fer un suplement al meu article de la setmana passada.

Recordem que tot plegat ve de la promoció que Erra va voler fer, no d’una campanya institucional o d’una plataforma, sinó de la idea que promou el compte de Twitter No em canviïs de llengua. Està, impulsat per un grup de catalans originaris de països tan diversos com Alemanya, Algèria, Argentina, Brasil, Costa d’Ivori, Equador o Etiòpia i simplement demanen “als catalanoparlants autòctons” (així mateix ho tuiten ells) que, en veure la seva aparença física diversa, no abandonin el català i s’hi dirigeixin en castellà. “Perquè vivim a Catalunya i la llengua catalana és la llengua que ens uneix, que ens iguala i que ens agermana”, sentencien. O sigui, que demanen que els catalanoparlants materns no fem distincions idiomàtiques per raó de raça o provinença i no els parlem en castellà simplement perquè tenen un altre to de pell, seguint aquella tradició de pretesa educació malentesa a causa de l’autoodi lingüístic que se’ns ha inoculat al llarg dels segles des dels poders espanyols.

Paradoxalment, tot i que els que ho impulsen són catalans no autòctons (entre cometes), hi ha qui s’atreveix a definir aquesta iniciativa com a racista cultural. Ja em perdonareu, però em costa veure el racisme en un clam perquè no es tanqui als morros dels nous catalans la porta de la integració i no s’esculli la llengua en què se’ls parla en funció del color de la seva pell o la forma dels ulls. Tant és així que, fins i tot, una eurodiputada de Ciutadans proclama que ho ha denunciat a l’Agència europea de drets fonamentals, al Defensor del poble i a la Comissió europea com una “campanya racista i xenòfoba”, que considera que demostra una “estratègia d’enginyeria social que viola la Constitució i la carta europea de drets fonamentals”. Em pregunto si no és més racista o xenòfob algú que vol privar la integració lingüística a les persones que volen integrar-se o que pretén que parlem en castellà amb una persona pel simple fet de no tenir trets ibèrics..!

D’altra banda, a les xarxes socials també hi he vist algun comentari interpretant la iniciativa de No em canviïs de llengua com un enroc identitari català. És a dir, com una voluntat de construir una mena de blindatge davant l’arribada d’immigrants per traçar una barrera entre els uns i els altres; parlar català expressament perquè no t’entenguin i mai puguin sentir-se part del país. Realment és una interpretació que em sorprèn, tenint en compte la trajectòria integradora i assimiladora de Catalunya, una societat on més de la meitat de la població té almenys un o dos progenitors que no tenen el català com a llengua materna i que, això no obstant, són considerats catalans com qualsevol altre. I és que, amb aquestes últimes dècades d’autogovern, s’ha construït un país amb líders socials amb cognoms tan catalans com Trapero, El Hachmi, Alonso-Cuevillas, Couturier, Van den Eynde, Aira, Pisarello...

En definitiva, mirant la trajectòria del país i escoltant les persones que hi ha darrere del No em canviïs de llengua, és pràcticament extraterrestre fer una lectura identitàriament aïllacionista o xenòfoba del No em canviïs de llengua. I també atenent aquesta trajectòria del país, i perquè tenim dos dits de front, ja som a temps de canviar de llengua si l’interlocutor no ens entén; no ens entestarem a mantenir diàlegs de besucs o inventar llengües de signes, ganyotes i gemecs per fer-nos entendre, quan l’objectiu és justament aquest: entendre’s. Però entendre’s, lògicament, sense la necessitat de fer una metamorfosi lingüística o generar una nova capa de diglòssia davant del binomi “autòcton”/nouvingut dubtant de la correspondència de trets físics i llengua. Això, sense oblidar que transformar-se implica deixar de ser el que hom és, curiosament en una era dominada per l’autoconeixement i l’autoafirmació que reivindiquen el ser un mateix sense renúncies.

El + vist

El + comentat