Victòria

Aquest matí, quan he engegat el mòbil, pràcticament el primer que m'ha arribat al WhatsApp, en un grup d'independentistes de l'Alt Urgell, ha estat una adreça d'un vídeo de YouTube. Pels missatges que hi havia en mode de resposta, he deduït que es tractava d'un recull d'imatges de l'1 d'octubre de l'any passat. La sobre informació que moltes vegades es rep per aquests canals fa que no sempre visualitzi tots els continguts que m'hi arriben. Però per aquelles coses que té la postergació, just abans de posar-me a redactar aquest article, l'he acabat mirant i m'ha fet adonar que aquest aniversari mereixia fer una segona excepció, pel que fa a la trajectòria temàtica, en els anys que fa que escric aquesta columna.

Ara fa un any, centenars de milers de catalans vam fer pinya per fer possible una acció tan simple com perseguida enèrgicament pels poders espanyols: una votació. Va ser una acció amb una sincronia, una compenetració i una capacitat d'entesa d'una envergadura inimaginable. Encara ara m'assabento de coses que van passar en aquest sentit al meu poble, que em deixen astorat. Els catalans vam exemplificar de totes totes, aquella màxima de Voltaire: "No estic d'acord amb allò que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho". Tots aquells catalans estàvem disposats a fer front a la potser mal anomenada justícia espanyola, passar la nit en vetlla, a ser estomacats amb porres, a ser arrossegats i llançats per terra... I tot, perquè els nostres conciutadans poguessin dipositar un paper en una urna responent una disjuntiva de blanc o negre.

No crec que m'equivoqui gaire si dic que poques vegades i a pocs llocs d'aquest món s'ha vist tanta gent d'arreu d'un país defensant amb aquesta determinació i aquesta dignitat la llibertat d'expressió, ja sigui per emprar-la en el mateix sentit o l'oposat. I tanta gent fent coses tan variades però, alhora, tan sincronitzades: persones que van fer circular urnes, paperetes, sobres i models d'acta de mesa electoral per quilòmetres i quilòmetres sense que la policia ni les ensumés, polítics o no polítics que van dissenyar amagats en soterranis l'operatiu per recollir i comptabilitzar els vots, a aquells que van cedir col·legis electorals, aquells que els van obrir, aquells que van anar a passar-hi la nit, els que van organitzar-hi activitats per fer-hi més amena l'estada, aquells que van aconseguir avituallament per a tothom, els membres de les meses que es van exposar públicament, els representants de l'administració que els ajudaven, els que van penjar cartells, els que van posar obstacles com bales de palla o tractors per bloquejar accessos, els que atenien les trucades als centres de suport del cens universal des de diversos països, els informàtics que combatien el que es considera la primera guerra mundial cibernètica durant hores i sense dormir, els que vigilaven les carreteres, els serveis mèdics, els que van rebre patacades, els que informaven sobre el que passava... i els que van votar tant un sí com un no.

Aquell dia va quedar meridianament palès que Catalunya és un sol poble perquè tot allò es va fer per a tothom. Perquè tothom pogués exercir el gest més paradigmàtic de la democràcia: el dret de vot. La determinació del poble català va vèncer l'immens poder de submissió que té un Estat com l'espanyol. I va ser la unitat, la clau de la victòria.