320 anys

Tal com explica Pau Vidal a Vilaweb arran del darrer llibre d’Enric Gomà, no hem de perdre de vista que no fa ni tres generacions que el bilingüisme castellà-català va arribar a la Catalunya Sud

Segurament feia anys, o potser dècades... Potser parlem d’una o dues generacions. Potser percentualment no, però en xifres absolutes potser mai hi havia hagut tanta gent parlant en català a Perpinyà com el 29 de febrer passat, amb l’acte de rebuda del president Carles Puigdemont. Aquell dia, a més de reivindicar la catalanitat de la ciutat i de la Catalunya Nord, estic convençut que, d’alguna manera, allò també va representar una injecció d’orgull a la capital rossellonesa i al conjunt de comarques septentrionals. Si més no, aquell dia, escoltant France Bleu Roussillon, es captaven sensacions així, més que no pas de repulsa, envers aquella concentració d’entre 100.000 i 200.000 persones vingudes de “la Catalogne Sud”.

Sigui com sigui, aquell acte també va ser una gran lliçó per a tots aquells sud-catalans que només veuen França més enllà de les Alberes o a partir de la Guingueta d’Ix, que ells anomenen Bourg-Madame, amb reverència inclosa al Tractat dels Pirineus. Especialment la lliçó venia a partir d’aquell discurs tan necessari de l’escriptor Joan-Lluís Lluís, amb què explicava didàcticament per què la Catalunya Nord també és Catalunya. Amb tot, també apuntava que la diferència més dura és “el daltabaix de la llengua catalana”. I aprofitava per reivindicar que allò que ha passat a aquestes comarques serveixi d’exemple per saber què s’ha d’evitar al sud.

Justament, aquesta setmana ha fet exactament 320 anys del principi de tot allò que ha passat lingüísticament al Rosselló, al Conflent, a l’alta Cerdanya, al Capcir i al Vallespir. El 2 d’abril de 1700, Lluís XIV, rei de França i de Navarra, segellava l’ edicte pel qual s’hi prohibia l’ús oficial de la llengua catalana. Al cap d’Estat literalment li “repugnava” que, quaranta anys després d’agenciar-se aquesta part de Catalunya, encara hi hagués l’hàbit de fer en català els processos judicials, les deliberacions dels ajuntaments, les actes dels notaris i els altres actes administratius. És més, denunciava que aquells que es volien dedicar a càrrecs de la judicatura i la magistratura, encara anaven a classe “a pobles sota dominació d’Espanya”. La solució per posar fre a això: “Establir, declarar i ordenar” la nul·litat de qualsevol mena de document oficial escrit en llengua catalana.

Durant els darrers 300 anys, les autoritats castellanes han fet reiteradament el mateix als territoris catalanoparlants sota la seva jurisdicció. Però, com sovint es diu, Castella no en sap tant com França. I el català, encara que molt tocat i castellanitzat, encara sobreviu. Però molts filòlegs, com per exemple Maria Carme Junyent, del grup GELA, auguren que la pervivència està condemnada a convertir-se en marginal en menys temps del que ens pensem.  Algun estudi s’atreveix a garantir-li almenys deu anys més de coexistència amb el castellà, a la Catalunya Sud. Però és evident que som en un procés de substitució lingüística galopant. Cada cop que sento parlar la meva neboda de deu anys ho constato. I això que és de família monolingüe catalanoparlant activista i viu en un entorn també monolingüe català d’un petit poble d’interior! Però agents com la televisió i YouTube fan més feina que una dictadura, amb ella i les amigues. I, sigui com sigui, i sense que això pugui ser considerat un espòiler, tot procés de substitució lingüística ja sabem com acaba, si entre tots no fem res per capgirar-lo. I hi som a temps.

Tal com explica Pau Vidal a Vilaweb arran del darrere llibre d’Enric Gomà, no hem de perdre de vista que no fa ni tres generacions que el bilingüisme castellà-català va arribar a la Catalunya Sud! Això va anar agafant a mesura que els nobles catalans oportunistes van veure que aprenent castellà es podien fer un lloc a la cort de Castella i que als mercaders també els permetia posicionar-se millor. Aquí hi sumem els abusos i repressions dels soldats despòtics que calia acollir per obligació a casa. I la cirereta del pastís arriba amb el desembarcament de funcionaris com els del cadastre, amb els quals no hi havia altra solució que parlar-hi en “la llengua de l’amo”. I res, que avui seguim igual: aconseguir que un judici o una acta d’un notari es faci en català requereix un esforç més que extra, o parlar en català a un guàrdia civil o a una policia nacional espanyols cada dos per tres acaba amb agressió i multa. Per si no us queda clar, us recomano molt aquest article de Pau Vidal que us he ressenyat molt breument i el llibre d’Enric Gomà a què es refereix.

Tot i refermar que l’estat de salut de la nostra llengua no és ni de bon tros per estar tranquils, de tant en tant, enmig de tanta sequera, resisteix algun bri d’esperança. I en aquest cas, em centro en la Catalunya Nord. Ens hi queda Ràdio Arrels, l’Escola Arrels, l’associació Aire Nou de Baó, el Casal del Conflent, la Bressola, la Llibreria Catalana de Perpinyà, la tasca de desenes d’herois quotidians... I m’ha agradat llegir que enguany ha ressorgit de les cendres una entitat amb molt potencial: l’Associació catalana d’Estudiants de Perpinyà (ACE). Va néixer el 1986 i va estar activa durant uns deu anys i d’allà en van sortir activistes de l’actualitat com l’antic corresponsal de TV3 Pere Codognan o el professor de la Universitat de Perpinyà i president de l’Associació per l’ensenyament del català (APLEC), Alà Baylac-Ferrer. Aquest últim, de fet, és qui ha aconseguit motivar el grup d’estudiants que protagonitzen el renaixement de l’associació. El gener van celebrar l’assemblea general i en va sortir escollit president el diplomat en animació radiofònica i estudiant de català Rémy Farré, a qui hem anat sentint treure la poteta en català per France Bleu Roussillon, la ràdio més escoltada a la Catalunya Nord.

En aquest poc temps, l’associació ja ha fet una parada per recollir diners durant la jornada de portes obertes de la Universitat de Perpinyà, ha organitzat un carnaval a l’Institut Franco-Català Transfronterer (la facultat de català de la Universitat de Perpinyà), ha participat a la fira Sem Catalunya Nord, d’aquest febrer a la capital rossellonesa i ja treballen colze a colze amb la Federació nacional d’estudiants de Catalunya. I tot això, és la punta de l’iceberg dels projectes que tenen entre mans per coordinar accions en defensa de la llengua i cultura catalanes en l’àmbit de la joventut, aquella part de la societat que, sobretot per l’edat, més pot influir en el futur del nostre idioma.

Fa 320 anys que Lluís XIV va prohibir el català per primer cop. Ell es va morir al cap de quinze. La resistència no només segueix viva, sinó que es renova.

El + vist

El + comentat