La força de la llei

Em fa por fer-me pesat i potser ja me’n faig. I és cert que molt sovint dic que, perquè una llengua tingui bon estat de salut, li cal ser útil, necessària i, si pot ser, imprescindible. És que és així de senzill, per bé que complicat d’aconseguir, en les nostres circumstàncies.

No es fa estrany sentir a dir amb recel que hi ha moltes persones que, malgrat que faci cinquanta anys que viuen aquí, encara no parlen ni un borrall de català. N’hi ha que fins i tot no l’entenen. El drama ve quan això passa amb persones que han nascut aquí. Però, per què no el parlen? Doncs molt senzill: perquè no ho necessiten. Si es trobessin que la gent del seu entorn els parlés en català, si es trobessin que els continguts d’oci i dels mitjans de comunicació que els interessen fossin en català... El fet és que avui en dia, a Andorra, a Catalunya..., i ja no dic la resta de territoris de parla catalana!, és molt factible viure-hi sense tenir cap contacte efectiu amb la llengua pròpia d’aquests països.

També és molt tòpica aquella afirmació segons la qual el català és una llengua sense Estat i que, si el català tingués un Estat al darrere, les coses serien diferents. Val a dir que aquesta afirmació és doblement falsa. El català té un Estat, l’espanyol. Altra cosa és que aquest Estat l’obviï. I el català té un altre Estat, l’andorrà que fa una mica el que pot, per bé que segurament podria fer més.

Andorra només té una llengua oficial, aquesta en què ara mateix llegiu. La constitució i llei que així regula són prou contundents. El govern duu a terme campanyes per promoure l’ús del català en tots els àmbits, però són accions amb ànim informatiu, divulgatiu i persuasiu, amb més bona voluntat que èxit. No pas perquè siguin dolentes, sinó perquè frenar les males praxis i els mals vicis de la societat en matèria lingüística no és fàcil en absolut. De fet, aquesta setmana en veu la llum un altra: “ Aquí, en català. Atreveix-t’hi!”. Aquest cop, l’àmbit de treball és l’atenció al públic, amb la voluntat de fomentar que els comerços atenguin en català i que, els clients, segueixin parlant en català en cas que el venedor no ho faci.

Amb la campanya també es vol fomentar que tothom sàpiga quins són els seus drets lingüístics. De la mateixa manera que tothom ha de saber que pot adreçar les queixes en aquesta matèria al Servei de Política Lingüística. I és que, si la cosa no ha canviat recentment, queden enrere aquells temps en què aquest ens actuava d’ofici buscant incompliments de la legislació lingüística tot brandant la capacitat sancionadora.

Més expeditiva és una iniciativa que ha sorgit fa qüestió d’una setmana: una petició de Change.org demanant que tenir el certificat de nivell elemental B1 de català sigui imprescindible per renovar la major part de tipus de permís de treball. El promotor de la recollida de signatures diu que a Andorra, diàriament, hi ha “moltes situacions en què els treballadors de molts comerços i empreses de la majoria dels sectors econòmics del país no t'atenen, ni entenen, ni volen aprendre per res el català”. I sentencia: “Molts andorrans ens sentim discriminats lingüísticament al nostre propi país”. I jo hi afegiria, per experiència pròpia: vexats, qüestionats i estranys. I és que a mi m’han arribat a dir que seria més guapo si parlés en castellà, m’he hagut de justificar per parlar català i m’han assenyalat dient-me: “Clar, és que ell és català...”.

Sí que és cert que a Catalunya, per aconseguir el Certificat de primera acollida, cal demostrar l’assistència a dos cursos que permeten assolir el nivell bàsic, l’A2, el previ al B1. I aquest certificat facilita els tràmits d’estrangeria o d’obtenció de la nacionalitat espanyola. No sé si aquest requisit de Catalunya o la proposta de convertir el B1 en requisit a Andorra augmentarà l’ús social del català i el respecte pels drets lingüístics. Però tant una iniciativa com l’altra almenys posen fi al desconeixement de la llengua.

El que sí que és evident és que, per molta persuasió i molta conscienciació que es faci, ara per ara, el català a Andorra no és imprescindible. Per tant, li espera un futur magre. Si es vol passar a l’acció de manera efectiva sense deixar les coses en mans de la bona voluntat, donar més força a la llei és una opció a l’abast. I és que, a la nostra societat, si la conseqüència d’ignorar-les no fa ni pessigolles, sempre hi ha lleis que costen de complir.

El + vist

El + comentat