La veu cantant

La Plataforma per la llengua assegura que la situació del català a l’Alguer és tan crítica, que la transmissió de pares a fills pràcticament ja s’ha perdut per complet. La mateixa entitat explica que només hi ha un element transversal a la societat que mantingui viva la llengua: les cançons populars. I tot això ho descriu en un documental que està a punt d’estrenar-se en el marc del festival Docs Barcelona: 'L’Alguer: un pentagrama com un carrer'. Serà dissabte 19 de maig, a les cinc de la tarda, a l'Auditori del CCCB, a Barcelona.

Al tràiler del documental, diversos coneixedors d’aquesta realitat asseguren que el món de la cançó popular algueresa és riquíssim i ben viu. De fet, un d’ells apunta que la cançó és, per ara, l’únic vehicle de transmissió de la llengua que encara funciona i l’únic espai en què el català encara predomina. Un altre no dubta a afirmar: “Les cançons, a l’Alguer, han salvat la llengua, i poden encara salvar la llengua”.

Aquest documental produït per l’ONG del català, a més de retratar aquest fenomen i denunciar la feblesa de la singularitat lingüística de la ciutat sarda, vol ser també un homenatge a la cultura algueresa. Així mateix ho ha fet amb el projecte musical estrenat fa uns mesos Mans manetes: 'Paraules, cançons i veus de minyons de l'Alguer'.

És pràcticament un miracle que l’alguerès s’hagi mantingut viu al llarg dels segles en què la ciutat ha estat completament desvinculada de la resta de territoris de parla catalana. I alhora, que després de la desvinculació administrativa, aquell 1720, hagi estat els darrers cinquanta anys quan la llengua ha començat a flaquejar. Ningú dubta que la singularitat lingüística de l’Alguer fa destacar la ciutat i li atorga un atractiu únic. De fet, l’inici dels vols de Ryanair, ja desapareguts, van ser un revulsiu per l’economia algueresa. I no hauria estat així si no hagués estat pel component lingüístic.

També ho saben els botiguers, que han emprès iniciatives per fomentar l’ús de l’alguerès als seus establiments, o algun centre educatiu que va incorporar el català a les classes on es formaven els futurs treballadors del sector hoteler. Diversos síndics de la ciutat han manifestat l’interès perquè aquest patrimoni no es perdi però potser encara no han fet prou. Sí que Stefano Lubrano, al seu moment, va engegar una campanya de sensibilització molt potent. Però el seu anunci més pragmàtic segons el qual la megafonia de l’aeroport incorporaria el català, no es va acabar materialitzant, potser per la finalització prematura deu seu mandat.

És evident que els que porten la veu cantant a l’Alguer no tenen l’última paraula per fer que el futur de la llengua no quedi simplement en la tonada de velles cançons populars. Però sí que, amb voluntat política, tenen més eines a l’abast per mantenir viva la llengua i preservar l’element identitari més preuat de l’anomenada Barceloneta sarda.