Nadons al Congrés, pancartes a l'Espanyol. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas
Ahir, una diputada de Podem es va endur el seu fill de mesos a l’escó, i avui ha fet portades. Normal: una criatura en braços dels diputats als escons és inusual.
Portant el seu fill, la diputada aconseguia molts objectius alhora: ser notícia, robar el protagonisme al nou president del Congrés –que també era notícia perquè és un socialista i la seva elecció era la prova de la pèrdua de poder del PP–, recordar la dificultat de combinar feina i maternitat de les mares treballadores i portar un aire de 15-M a l’hemicicle.
El més curiós és llegir avui les queixes dels que afirmen que no es pot confondre el Congrés amb un plató. Per favor, que en fa de temps que als Parlaments es parla per als que ho veuen per la televisió, que en fa de temps que la política són imatges. Però si això ho fa tothom, tothom, la dreta i l’esquerra. La diferència és que l’esquerra alternativa, que no ha tingut mai el control ni la propietat dels mitjans, ni del discurs, ni dels despatxos, s’ha hagut d’espavilar per esprémer totes les possibilitats de comunicació, i va per davant de la resta. Una altra cosa és que moltes dones no poden fer el que va fer ahir la diputada, no poden dur el seu fill a la feina, però aquesta és una altra qüestió.
Amb tot, el nadó no ens pot distreure d’un parell de fets substancials: el Congrés té un president socialista gràcies als vots d’un tripartit d’ordre (PP, PSOE, Ciutadans)i l’explicació que va donar Ciutadans sobre aquest pacte.
Ahir, Albert Rivera se les va tenir a la Cope amb Pablo Iglesias. Iglesias li va dir allò de com és que pactava amb el PP corrupte. I Rivera va estar bé, li va contestar que ell ha de poder parlar amb els que representen milions d’espanyols. El problema és que es veu que aquest és un argument a la carta. Ja pot començar a fer el mateix a Catalunya, on el sobiranisme representa dos milions de catalans. M’agradarà sentint-lo denunciant el fet que a la política espanyola hi hagi partits com el PP o el PSOE, que no és que no vulguin pactar amb independentistes i partidaris del referèndum, sinó que ni tan sols hi volen parlar. Què passa, que aquests partits no representen ciutadans?
Parlant d’imatges, però, el partit d’ahir ens en va deixar una de ben lamentable. Al futbol li passa com a la política: els estadis són platós. I no només la gespa, també la graderia. Però ahir, al camp de l’Espanyol es va creuar la línia no només del mal gust, sinó de l’insult. I el que és pitjor és que es tracta de l’insult organitzat, preparat, pensat en fred i exhibit en connivència amb el club, si no, no s’explica que una pancarta així pugui entrar en un camp en l’època dels màxims escorcolls de seguretat i que pugui ser exhibida amb tanta impunitat. No condemnem de cap manera cap afició sencera. De mal educats n’hi ha a tots els clubs. Denunciem la complaença dels directius espanyolistes amb una pancarta que els hauria d’avergonyir. Pretendre que com que no hi diu ‘puta’ no és perseguible legalment, encara és més lamentable.
I com que això del futbol és sempre allò tan infantil d’“ell ha començat primer”, parlem de Piqué, també. Potser Piqué pensa que gaudir al màxim del futbol i de la vida és mantenir viva la rivalitat amb un club de sempre. Doncs que pensi que en futbol, les polèmiques tendeixen sempre a acabar malament, i quan dic malament vull dir amb violència, i no només verbal. L’equilibri és un senyal de maduresa, i el futbol en necessita molt, d’equilibri, perquè de passions, altes o baixes, en va sobrat.
