A sobre, tindrem la culpa de la inestabilitat política. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas

Europa renya Espanya. Brussel·les avisa que el pròxim govern espanyol –el que sigui– haurà de fer més retallades per complir els objectius imposats per la Comissió Europea per complir el dèficit. En concret, 8.600 milions d’euros als pressupostos d’aquest any, el 2016. I tenint en compte que fins ara el govern espanyol ha tendit ha transferir les retallades a les autonomies –tot i que són les encarregades de garantir sanitat o educació–, aquest nou ajust el pagarem nosaltres. Aquests avisos comptables de Brussel·les van acompanyats d’un missatge de preocupació perquè Espanya encara no té govern, i ja se sap que la incertesa castiga les inversions i els mercats financers.

Curiosa paradoxa: el mateix ciutadà que es queda a l’atur o li rebaixen el sou o no pot pagar la hipoteca a conseqüència d’una crisi financera i econòmica que ell no ha causat, o que s’ha arruïnat perquè li van vendre preferents o accions de Bankia, protesta. Aquest ciutadà es mobilitza, vota diferent, fa saltar pels aires el sistema de partits, en el cas de Catalunya considera seriosament per primera vegada a la seva vida que seria millor per a ell i per als seus fills deixar l’estat espanyol i organitzar-se en un estat propi. I la resposta de la Unió Europea, de l’establishment, dels González i Aznar, és: “Ui, això crearia molta inestabilitat”, “El consum no acaba d’enlairar-se”, “Les empreses no venen com abans”, diuen els economistes. Com volen que l’economia millori si tenen la societat escanyada? Dels creadors de la inestabilitat vénen avisos que votar diferent i fer propostes radicalment democràtiques crea inestabilitat. No és al revés? ¿No és la vida de milions de persones la que ha entrat en una llarga i desoladora època d’inestabilitat?

En el cas de Catalunya, això és doblement greu: el nostre esforç fiscal no redunda en benefici dels nostres serveis públics. Fa cinc anys ben bons que l’estat espanyol no fa política a Catalunya. Només fa servir tribunals. Aquest és el veritable dèficit d’inversió de l’Estat a Catalunya: el de la inversió en política. Sánchez, Rajoy i Rivera discrepen en molts aspectes però coincideixen en un: no escoltar el clamor sostingut de la societat catalana per repensar la seva relació amb l’estat espanyol. Vinga recursos al TC i la Fiscalia, Fiscalia que veu indicis de delicte en la xiulada a l’himne espanyol a la final de Copa. Sempre hem dit aquí que aquestes xiulades no només no són respectuoses amb els símbols dels altres, sinó que no ajuden la causa que volen defensar. Ara bé, d’aquí a considerar-les delicte hi ha un abisme. Per cert, la notícia de la Fiscalia apareix just l’endemà del 7-0 que fa pràcticament segur que el Barça torni a una final de Copa, segurament, a Madrid.   

La Unió Europea renya Espanya, un país amb un 20% d’atur que viu del turisme després que s’enfonsés el totxo, però l’Estat desvia l’atenció cap a Catalunya a base d’exhibir fortalesa jurídica. Jutges i policies. L’estat espanyol és fort, però com més tribunals fa servir és més clar, és més meridià que el seu projecte polític com a estat integrador és més dèbil, tan dèbil que és un projecte polític fracassat.

Més continguts de