Per què aniré a votar: l'editorial d'Antoni Bassas, transcrit

No es perdin avui el bitllet de Vicenç Villatoro: “ No saben què fer amb Catalunya (o no ho volen dir)”. Hi diu: “Era espectacular, en el debat entre Rajoy i Sánchez, la passió amb què tots dos evitaven parlar de Catalunya”. Tres possibilitats: que no saben què fer, que saben què fer però prefereixen no dir-ho –si han d’acabar negociant és antipàtic amb els seus votants i si acaben recentralitzant és antipàtic amb els catalans–o que no pensen fer res, excepte resar perquè els errors dels catalans resolguin el seu problema.

Jo crec que la resposta bona és totes les opcions. No saben què fer, prefereixen no dir el que tenen al cap i esperen que ens cansem. Els incomoda haver de dedicar temps a Catalunya i haver-ne de parlar molt més que no pas parlar de l’Església catòlica, la monarquia o l’avortament. Som el tabú més gran de la política espanyola. La idea no ja de la independència de Catalunya, sinó simplement d’un pacte fiscal o d’un estat plurinacional no passa de ser una broma quan tenen el dia simpàtic o arriba al nivell de traïció quan tenen el dia conquistador.

Volen l’última prova? Mirin, aquesta és una entrevista a Pedro Sánchez, avui, a ‘EL País’. Tota una pàgina. Les seves respostes ocupen 167 línies. Saben quantes en dedica a Catalunya? Set. El 4%. Això és exactament el que ocupa Catalunya en aquesta entrevista de l’home de la solució federal i de portar el Senat a Barcelona. Ja es comprèn: Catalunya no ven, a Espanya. Però ara ve el millor. Què diu en aquestes set línies?  La periodista li pregunta: “A Campo Vidal li va costar que vostè i Rajoy parlessin de Catalunya. Sembla que ho defugen”. I Sánchez contesta: “Jo sí que parlo molt de Catalunya, però els catalans tenen els mateixos problemes que la resta dels espanyols, incloent-hi la corrupció. Però seria negatiu que només es parlés del desafiament dels independentistes”.

Home. Com diria la Moliner, “Baixa, Manel”. “Els catalans tenen els mateixos problemes que la resta dels espanyols”. Li ha faltat dir: “I que la resta de la humanitat”: la corrupció, el jihadisme, el canvi climàtic, arribar a final de mes... És evident que compartim problemes. Però que jo sàpiga, només a Catalunya hi ha un 48% de ciutadans que diuen que volen marxar d’Espanya. Si a algú que aspira a presidir Espanya li sembla que això no fa cap diferència, gràcies, perquè ara  ja entenc quin concepte té dels meus interessos. No compto. No comptem. El nostre benestar, el futur dels nostres fills, no li interessa. I diu que “seria negatiu que només es parlés del desafiament dels independentistes”. M’agradaria saber quina imatge té al cap Sánchez quan diu “els independentistes”. Un escamot d’arreplegats? Ha pensat pel cap baix que són dos milions de votants?

És evident que si poguessin fer desaparèixer el problema de Catalunya serien feliços. Doncs bé, hi ha una manera que el dia 20 puguin fer que Catalunya desaparegui bastant, almenys del primer pla: si la gent del ‘sí’ no va a votar. Si la reclamació catalana es fa invisible al Congrés, a Madrid. Cadascú que faci el que vulgui, però penso que cal anar a votar. Sempre ho he pensat i, aquest cop, no veig cap raó per no fer-ho. Si ens queixem que en un debat d’aspirants a presidir Espanya no es parla de Catalunya, com volem que en parlin si no hi som?

Hi ha moltes raons per anar a votar el 20-D: perquè el vot a Catalunya serà notícia al món i a Espanya. Perquè tindrà conseqüències polítiques. Perquè si a l’espera de poder fer les lleis només tenim les urnes, les hem de fer servir. Perquè diria molt poc de les nostres conviccions no anar a votar quan el partit es presenta difícil i fora de casa. Perquè, francament, no costa tant. Perquè, francament, ha costat molt. Ha costat molt poder votar. Perquè vots a Catalunya són minuts de micròfon al Congrés per al procés. I capacitat d’interlocució. Ho diu Villatoro: estan esperant que ens cansem. No deixem que ens menystinguin.

Més continguts de

El + vist

El + comentat