La responsabilitat dels negociadors. L'editorial d'Antoni Bassas

Ciutadans, PSC i PP presenten avui un recurs d’empara davant el TC perquè el Parlament no debati la resolució en què declara solemnement començada la creació del nou estat català. Els tres partits van decidir-ho després de la reunió ahir de la mesa del Parlament que va aprovar debatre la resolució, sense que el grup del PP estigui encara constituït. Tot això són titulars informatius que quan els llegim d’aquí a una setmana gairebé ni els entendrem, perquè es refereixen a l’episodi del dia, on cada pas, reunió, incident, declaració d’aquests al Parlament es converteix en matèria inflamable. No perdem de vista que som a setmanes de les eleccions que canviaran el mapa del poder polític a Espanya. Tots els altaveus parlen de Catalunya, a un volum tan alt que distorsiona. El ministre de l’Interior diu explícitament que no està pensant a fer desfilar la Guàrdia Civil per la Diagonal. El d’Hisenda amenaça de deixar de pagar les factures que la Generalitat no pot pagar –ara mateix hi torna a haver un problema greu amb els diners que deuen a les farmàcies, i també hospitals i residències–. Tant se val que els diners vinguin dels nostres impostos. Has de suportar que presumeixin de complir amb la seva obligació i, a sobre, amb interessos. En sentirem moltes, com aquesta. L’estat espanyol, sota la direcció del govern, ha decidit tractar Catalunya com una amenaça per la seguretat, com una rebel·lió a sufocar, com una oportunitat electoral, en comptes de valorar la forma pacífica i democràtica de la carpeta catalana i la profunditat de la seva demanda. Certament, a aquestes altures, una cosa està clara: a nacionalista, l’estat espanyol no el guanya ningú. No, Catalunya, no. Ningú.

Així, és fonamental mantenir la calma. Mirin, els ho diré en una frase d’un polític, i després els dic de qui és: “No hem de descarrilar i caure en cap mena de provocació. No hem de fer allò que altres voldrien que féssim, no hem d’entrar en un escenari d’enfrontaments estèrils i donar més protagonisme al Parlament i a les institucions catalanes”. Aquest polític ha apel·lat a la “responsabilitat i la intel·ligència tàctica” dels negociadors recordant que els “adversaris tenen més força”.

Saben qui ha dit això? Joan Tardà, fins ara diputat a Madrid per Esquerra Republicana.

Hi estic molt d’acord. Mirin, la setmana que ve se celebrarà el primer ple per investir Artur Mas. Com que en la primera votació cal majoria absoluta, està clar que Mas, el candidat de Junts pel Sí, coalició votada per 1,6 milions de persones, serà derrotat. Al cap d’uns dies tindrà lloc la segona votació. ¿Pot exposar-se Mas a una altra derrota, sense que la seva autoritat, cada cop més fragilitzada, quedi definitivament tocada?

Fa un moment els he dit que vénen les eleccions del 20-D. Vénen per a tothom. ¿Poden aspirar a  fer-hi un bon resultat ERC o Convergència sense president i sense Govern a Catalunya, i qui sap si amb el Parlament intervingut per alguna sentència del TC? ¿O en aquestes circumstàncies no es pot descartar un gran resultat, qui sap si una victòria, de Ciutadans a Catalunya, amb l’impacte que això suposaria?

Els dic tot això perquè crec que fins ara Catalunya ha fet un camí extraordinari: 48% de vots per la independència, durant quatre anys ha tingut la iniciativa, va fer el 9-N, ha estat exemplar en el comportament. Ha obligat l’estat espanyol a exportar el problema a l’ONU, a la Casa Blanca i la cancelleria alemanya, a Berlín. Ho ha provat el 27-S, la intel·ligent jugada de comptar-nos, no com hauríem volgut, en un referèndum, però de comptar-nos. I el ‘sí’ va fer curt, no gaire, però curt, i amb un resultat que obliga a entendre’s a Junts pel Sí la CUP.

Crec que en aquestes circumstàncies és imperatiu no fer cap pas en fals. Ara es diu que ha arribat el gran moment, el gran moment de desobeir. No hi estic d’acord. De fet, ja fa temps que la política catalana s’ha hagut de buscar la vida. Què va ser el 9-N sinó un gran acte de desobediència que va atreure mitjans de tot el món? Crec que tot el ‘sí’ ha de ser conscient de la força que té en diputats, en vots i al carrer.

Crec, com diu Joan Tardà, que cal fer servir la “responsabilitat i la intel·ligència tàctica” dels negociadors recordant que els “adversaris tenen més força”. Si no, descarrilarem i una part del país es desenganxarà. El 20-D pot ser dolorós. I, en canvi, mai no hem tingut cartes tan bones per continuar buscant una majoria encara més qualificada. Això és el que crec que hem de fer.

Més continguts de