Un cas de violència subtil contra una noia explicada a un pare. L'editorial d'Antoni Bassas

Avui és el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones. Les xifres parlen per si soles: a Catalunya, entre 2003 i 2015, en 12 anys, 129 dones han estat assassinades víctimes de la violència masclista. Sis, aquest any. La xifra fa esgarrifar, perquè si 129 han estat les dones assassinades, quantes deuen haver estat les agredides. Les violades en la intimitat de la llar. Les menyspreades, o sigui, les víctimes de la violència verbal i no verbal.

I els asseguro que parlar de xifres és molt important. Perquè vol dir que se’n parla obertament, i això no es pensin que passa a tot arreu. Mirin, una de les diferències més sorprenents que vaig trobar entre Catalunya i els Estats Units els quatre anys que hi vaig viure és que allà gairebé no es parla mai de violència domèstica. Es parla molt de violència racial, i de violència contra les dones a l’exèrcit, això sí, però estadístiques de dones mortes, a casa, tot just als últims anys, se’n comença a parlar. O sigui, que aquí, almenys, ja hem fet el primer pas.

Però falten molts passos. Perquè el que més ens ha d’amoïnar és que hi ha nois joves que reprodueixen els esquemes de dominació masculina sobre les dones: les controlen tot el dia per WhatsApp, on són, què fan, els miren el mòbil –amb qui han parlat–. Però hi ha coses encara més subtils.

Mirin, l’altre una noia de 15 anys li va explicar al seu pare una observació que havia fet a l’escola. A la noia li agrada el futbol. Ha jugat a futbol, no es perd cap partit del Barça. I domina. El seu pare em deia que quan un jugador es lesiona i l’han de canviar, la noia acostuma a encertar quina substitució farà l’entrenador. Doncs bé, aquesta noia va explicar al seu pare que un dia era a classe amb els seus companys, amb els quals té una excel·lent relació, i un dels nois va preguntar que quants punts li portava el Barça al Madrid a la classificació. Ella va contestar, i va contestar correctament, però va semblar que el noi no en tenia prou, no es refiava que la resposta fos correcta. Fins que un altre noi no va dir que sí, que el que deia ella era correcte, el primer no va donar la resposta per bona.

I aquesta noia deia a son pare: “Era com si la meva informació fos menys valuosa. Com si pel fet de ser una noia parlant de futbol no tingués credibilitat. Van tenir necessitat que un noi ho confirmés. Com si fos invisible”.  La noia de 15 estava entre enfadada i trista. I un punt sorpresa. Com si li haguessin donat un cop inesperat.

Una noia que és capaç de filar tan prim en l’observació estarà ben preparada per a la vida i per no tolerar discriminacions. Però em pregunto com ens estem comportant a casa, com parlem, com parlem entre els homes o amb les dones, per què al moment de la història en què les dones són més presents a tots els camps socials es poden produir escenes com aquestes entre els joves del mil·lenni.

El cas que he explicat no és una agressió en sentit estricte, esclar, però pot ser una gota de les moltes que caigudes sobre la personalitat d’una noia jove poden perforar la seva autoestima i obrir pas a qualsevol mena de vulnerabilitat. La primera lliçó: quan hi ha un home, ella ha de fer un pas enrere. I això no ens ho podem permetre.

El + vist

El + comentat