Ja fa temps que el somni del president Pasqual Maragall s'ha esvaït. El 1992, essent batle de Barcelona, a Tenerife, en passar la torxa dels Jocs Olímpics, va dir: "Nunca deberíamos confundir España con el centro y el centro confundirse con España, a riesgo de perderla. Es más, o cada uno acepta que cualquier otro puede representarla con toda dignidad, que la parte es lo único interesante, real, vivo y concreto del todo, o el todo será una ficción sin vida y sin alma".
Un cop a la Generalitat, el fracàs de la reforma de l'Estatut feu despertar Maragall del seu somni: definitivament una altra Espanya no era possible. El dirigent socialista no pogué més que subscriure unes paraules de Josep Pla: "Res se sembla tant a un espanyol de dretes com un espanyol d'esquerres". Avui, davant l'esclat del Procés català, l''España, camisa blanca de mi esperanza', com la cantava Ana Belén, s'ha cenyit la camisa del patriotisme més barroer i desacomplexat.
Ja sembla lluny la concòrdia nacional que es visqué durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Ara ha tornat a brotar la vertadera essència de l'Estat espanyol (és a dir, el conjunt de les seves administracions), que no s'ha de confondre amb Espanya, amb els seus ciutadans. I és que són els polítics de la Meseta qui, en lloc de fer política de bon de veres, s'encarreguen, de manera irresponsable, d'atiar i de magnificar la catalanofòbia d'una minoria de ments obtuses –així ho vull creure jo a partir d'amistats que tenc a la Península.
Qui novament ens ofereix llum en l'actual atzucac és el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, que acaba de publicar l'assaig 'La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana' (Catarata). Aquest professor de la Universitat Carlos III de Madrid recorda que, des de ja fa quasi dos segles, Espanya no s'ha vist involucrada en guerres internacionals. Així doncs, el seu vertader enemic no és a l'exterior, sinó a l'interior, i se'l caracteritza com l'"anti-Espanya" ("rojo-separatista" durant el franquisme, i "separatista" durant la democràcia).
Curiosament, el nacionalisme espanyol no s'ha enarborat per agitar el rebuig envers l'immigrant. I això, malgrat que siguem un dels països europeus on la immigració ha crescut amb més velocitat. Per Sánchez-Cuenca, el nacionalisme espanyol només treu la seva pitjor cara quan s'enfronta a la demanda de reconeixement nacional per part del País Basc i Catalunya. Llavors és quan realment es transforma i menysprea els seus valors cívics. Per desgràcia –assegura el politòleg–, aquesta exaltació nacional, fruit de la inseguretat i d'un orgull ferit, sembla haver anestesiat la sensibilitat democràtica de bona part de la societat civil.
Entre la població espanyola –o els mitjans de l''statu quo'– ha calat a fons la idea que els nacionalistes catalans mereixen un escarment per haver incomplit el marc legal del Règim del 78, que –cal no oblidar-ho– fou tutelat pels militars. Així, a l'hora d’exigir responsabilitats als acusats, l'Estat de Dret té absoluta barra lliure. No debades, els jutges poden fer el que vulguin perquè se saben protegits per una opinió pública –o més aviat, diria jo, publicada– amb set de càstig.
Malgrat les bufetades que no aturen de rebre de la justícia europea, els magistrats del Suprem es mantenen fidels al camí traçat inicialment per la Fiscalia. No els preocupa haver anat massa enfora en inventar-se un delicte de rebel·lió per tapar una crisi constitucional. Hi ha hagut desobediència, però no aixecament ni violència.
Sánchez-Cuenca insisteix que la solució a la qüestió catalana passa per establir un compromís entre el principi constitucional i el principi democràtic. Així ho feu, per exemple, el Tribunal Suprem del Canadà davant la demanda d'independència de la província francòfona del Quebec, que finalment, en els referèndums de 1980 i 1995 no rebé el suport esperat. Costa pensar, però, que Espanya seguesqui les mateixes passes. Aquí el conservadorisme de les elits judicials, polítiques i mediàtiques no es cansen d'inocular el seu discurs intransigent i castrador en l'esfera pública. És la constatació que l'ombra de Franco encara és molt allargada i que la Transició va ser tan sols un miratge.
Definitivament, la cançó 'España, camisa blanca de mi esperanza' ja descansa en el bagul dels records d'un país fallit que confiava en una "paloma buscando cielos más estrellados / donde entendernos sin destrozarnos/donde sentarnos y conversar". Ara Marta Sánchez ens anima a cantar a la sagrada unitat d'Espanya, convertida en un afer teològic: "Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón/ y no pido perdón./ Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí,/ honrarte hasta el fin". I enmig d'aquesta nova ofensiva, esvaït el somni de Maragall, convé recordar les paraules del valencià Joan Fuster: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres".
