És un ‘déjà vu’. Pres per la incredulitat, l’espectre del periodista britànic George Orwell es frega els ulls. Té molt present l’al·legat que el 1948 va escriure contra els totalitarismes del segle XX. L’obra es titulà ‘1984’, resultat d'intercanviar la posició dels dos últims dígits de la data en què la va concebre. Avui, gràcies a la victòria de Donald Trump, ja s’ha convertit en un supervendes a Amazon, el gegant digital del comerç ‘on-line’. Certament, escarrufa constatar les similituds que guarda Oceania, el país on transcorre ‘1984’, amb la nova Amèrica trumpista.
Orwell parla d’un Estat omnipresent liderat per un enigmàtic dictador conegut com a Gran Germà –l’‘alter ego’ de Hitler o Stalin. Aquella és una societat sense cap tipus de llibertat per als ciutadans, els quals se senten estrictament vigilats per unes “telepantalles” i per la “policia del pensament”. El protagonista de l’obra, Winston Smith, treballa al Ministeri de la Veritat, reescrivint permanentment la història al gust del règim totalitari del partit Ingsoc.
La crònica orwelliana dels fets ve condicionada per la “neollengua”, una llengua artificial, d’una simplicitat malintencionada, que suprimeix qualsevol subtilesa semàntica perillosa. Així, dolent és “nobo”; els conceptes de llibertat i igualtat es fusionen en una sola paraula, “crimpensar”, i el “prolealiment” és la porqueria d’entreteniment i falses notícies que proporciona el Gran Germà. Els tres eslògans governamentals són: “La guerra és la pau, la llibertat és l’esclavitud, la ignorància és la força”.
Tota aquesta arquitectura lingüística suposa un “crimental”, el crim de la ment. És el mateix crim que està perpetrant el flamant 45è president nord-americà en voler imposar ‘fets alternatius’ que substituesquin qualsevol evidència empírica que aportin els mitjans de comunicació. L’expressió està en sintonia amb la ja famosa ‘postveritat’. En base a ella, ara Trump ha declarat la guerra a la professió periodística, la qual, al seu parer, està totalment desacreditada per no haver predit la seva victòria electoral.
1984 conté, però, altres detalls plenament actuals. És el cas dels “dos minuts d’odi”, durant els quals tots els ciutadans contemplen la imatge de l’arxienemic de l’Estat, Goldstein. Irromp a les “telepantalles”, defensant conceptes “forassenyats” com “la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, el dret de reunió i el dret d’opinió”. Avui Trump s’encarrega de combatre qualsevol d’aquestes heretgies amb punyents ‘tweets’, la nova arma de la democràcia.
Al costat del Ministeri de la Veritat d’Orwell, hi ha tres ministeris més: el de l’Amor, el de la Pau i el de l’Abundància. El de l’Amor s’ocupa de reeducar amb càstigs els membres del Partit. En aquest sentit, el president nord-americà ja s’ha mostrat favorable a la tortura com a eina eficaç de control i de dissuasió. El Ministeri de la Pau s’esforça per aconseguir que hi hagi una guerra permanent i un enemic extern per evitar revoltes socials. En la mateixa línia estaria el lema trumpista contra la immigració “America, first”. Finalment, el Ministeri de l’Abundància vetla perquè la gent visqui sempre a un pas de la subsistència. El nou inquilí de la Casa Blanca fa el mateix en voler desmantellar l’‘Obamacare’, l’ambiciosa reforma sanitària del president sortint, tan cobejada pels més desafavorits.
Segons el ‘Nostradamus’ Orwell, no tenim molts de motius per a l’optimisme. No debades, el protagonista de la seva obra no aconsegueix deslliurar-se del jou opressor del Gran Germà. L’escena final és demolidora. Apareix Smith en un bar mirant a la televisió tot un reguitzell de notícies manipulades. La seva resignació muda en conformisme: “Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà”.
És trist constatar la vigència d’una novel·la del tot apocalíptica escrita fa gairebé setanta anys. El seu contingut no només és aplicable als Estats Units de Trump, el nou emperador del mal, sinó també a Polònia, Rússia o la Xina, països democràtics però igualment intransigents amb les llibertats individuals. A Espanya, amb tot, tampoc no podem bravejar molt.
Desarmat el periodisme, en temps de la ‘postveritat’ estam abocats a viure més idiotitzats que mai. Els polítics sempre han tengut l’opció de mentir. La novetat és que els ciutadans, per culpa de tanta infotoxicació, ens haguem deixat d’interessar per la veritat. El rentat de cervell institucional no pot resultar més exitós. Són els nous estralls de l’etern retorn del Gran Germà, que aquesta vegada té en Internet una “telepantalla” més eficient. Tenint a la seva disposició totes les dades del nostre perfil digital, el control ja és absolut.
