OPINIÓ

Paraules letals

A l’antiga democràcia atenesa ja existien els demagogs, aquells que, gràcies a la seva portentosa oratòria, arrossegaven ( ágo) el poble ( demos) més dòcil. Eren encantadors de serps, bons coneixedors del poder hipnotitzador de la paraula. Al segle XIX el filòsof alemany Arthur Schopenhauer no s’està d’advertir-nos que el llenguatge pot ser una autèntica arma de destrucció massiva. En el seu irònic opuscle 'L’art de tenir sempre raó' ens oferí unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin, malgrat que siguin inconsistents o falses.

Ara tenim al nostre abast una altra obra que és un nou avís a navegants: 'En aquesta gran època... els punys són paraules' (Edicions del 1979). El seu autor, el filòleg català Jordi Martí i Font, reflexiona sobre com el poder establert s’ha apropiat del pensament col·lectiu subvertint el significat primigeni de les paraules. És una manera sibil·lina d’endormiscar la població i anul·lar qualsevol dissidència. Tot plegat s’aconsegueix principalment a través dels eufemismes, paraules que suavitzen una realitat desagradable. D’exemples, no en falten.

Ja fa temps que els conflictes armats han passat a dir-se 'guerres preventives' o 'humanitàries' amb víctimes conegudes com a 'danys col·laterals'. Quan el capitalisme esgotà les seves coartades i començà a ensenyar la seva pitjor cara, fou rebatejat amb el nom de 'globalització'. Per preparar-nos psicològicament davant l’arribada de la crisi, el president Zapatero exorcitzà la seva ineptitud parlant de 'desacceleració econòmica'. Aleshores se’ns exigí una baixada de sous sota l’etiqueta de 'devaluació competitiva dels salaris'. Els acomiadaments i les retallades foren simples 'reformes' o 'ajustaments econòmics' i l’amenaça del rescat bancari es disfressava d’'operació de finançament extern'. La pujada de l’IRPF consistia en un 'recàrrec complementari temporal de solidaritat' i el copagament en la sanitat pública tan sols era un 'tiquet moderador sanitari'. Mentrestant, les amnisties fiscals per als rics eren vistes com a 'mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades'. Per digerir tants de despropòsits, les nostres penes s’han convertit en 'sacrificis necessaris'.

Aquest és l’efecte anestèsic dels eufemismes, que en realitat són paraules letals si s’empren de manera perversa i cínica per vendre veritats irrefutables. El franquisme ja en féu un abús. El seu règim es presentà com una 'democràcia orgànica', les vagues eren 'conflictes laborals' i els partits polítics, 'associacions'. El nazisme tampoc no s’està d’enverinar ments dotant de valor positiu idees del tot repulsives. Fou famosa l’expressió 'solució final' per referir-se a l’extermini sistemàtic de la població jueva. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, s’esforçà molt a vendre bé el producte.

Amb la restauració de la democràcia, el poder es tornà a abonar a la manipulació lèxica. Tanmateix, per molt que ens intentin enganar, les hipotètiques bondats dels eufemismes per maquillar situacions crítiques tan sols són a curt termini. Al final, si no s’aborden els problemes, la veritat s’acaba imposant. La gent no és tan beneita, sobretot en una època tecnològica en què podem sortejar els mitjans de comunicació tradicionals que actuen d’altaveus del govern de torn.

No hi ha dubte que l’opressió institucional s’exerceix també a través del llenguatge. Els governants que nomenen la realitat controlen la nostra percepció del món. El mateix fan els pares amb els seus fills quan els imposen un lèxic concret. Convé, però, que deixem de ser tractats com a eterns menors d’edat. Fa 2.500 anys, a Atenes, la democràcia es pervertí per culpa dels demagogs, que s’aprofitaren de la seva dialèctica per manipular les masses més indefenses. Avui tornam a patir el mateix mal. Estam entabants amb paraules aparentment innòcues, carregades de bones intencions, que, realment, però, ens conviden a la resignació.

Des de fa ja massa temps el nostre pensament està segrestat per les mentides del llenguatge políticament correcte. Comença a ser hora que ens rebel·lem contra tantes aberracions semàntiques que ens distorsionen la mirada. Només essent amos de les nostres paraules podrem afrontar amb garanties un futur esperançador com a persones i com a col·lectiu. La història de la humanitat és la història de la seva emancipació lingüística.

 

www.antonijaner.com

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat