Acció sindical: sense conflicte, no hi ha resposta

Ahir que és fresc el president del Govern espanyol ens anunciava la bona nova: “La crisi ja és història” i, per si no quedava clar, hi afegia que “aquestes festes de Nadal seran les primeres de la recuperació”. Si copsam l'estat del “carrer”, costa, sincerament, de creure en el president més gris (anímicament, temperamentalment, moralment) de la història moderna espanyola. L'alternativa, però, també escarrufa. Els mateixos que avui s'estiren els cabells davant els desnonaments, per exemple, avalaven des del govern la llei que havia de permetre als bancs executar la humiliant expulsió de casa seva dels qui, segons ells, “havien viscut per sobre de les seves possibilitats”.

Aprofitant el foc encès per l'espira del 15M, el Podemos de Pablo Iglesias es fa un lloc dins el panorama polític espanyol i sembla que posa en qüestió a la fi un bipartidisme que fa més de trenta anys que dura. Paral·lelament, la indignació pren el camí identitari a Catalunya, amb un independentisme que no sembla tenir tornada enrere i que parteix de l'empoderament de les classes populars i de la conscienciació dels poders fàctics i econòmics, en una combinació que sembla invencible.

La transformació és global i transversal. La gent ha començat a veure que la política “si no la fas, te la fan”, ha comprès que, organitzant-se des de baix i amb objectius concrets per assolir, les coses es poden canviar. A casa nostra, el primer símptoma visible d'aquest canvi l'hem viscut en el sector docent. Les mobilitzacions del curs passat, impulsades per l'Assemblea de Docents, agafaren descol·locats els sindicats convencionals. L'acomodament dels seus dirigents, molts dels quals fa trenta anys que no han trepitjat una aula, i l'allunyament dels treballadors i de la realitat han pervertit la noblesa inicial dels objectius i la confiança dels treballadors en els qui haurien de ser defensors dels seus drets i representants davant la patronal.

Va ser, segurament, aquesta manca de confiança mútua, aquesta desmobilització conjunta, la que va fer que ara fa una mica més d'un any l'STEI es presentàs davant els seus afiliats amb una proposta eufemística de vaga indefinida. Els quadres de l'STEI perderen l'aposta davant la militància, esperonada per la pressió de l'Assemblea de Docents. L'espectacularitat de l'episodi va anar seguida d'assemblees multitudinàries per part de l'Assemblea de Docents, i de reunions i assemblees amb escàs quòrum per part dels sindicats. A tot això s'hi varen sumar les reunions de la mesa sectorial, entre sindicats i Conselleria, interpretades per alguns com una traïció als acords de l'Assemblea i a la seva representativitat dins de la convocatòria de vaga indefinida. La cirereta del pastís la posà la fotografia dels representants de l'STEI i d'ANPE amb la consellera Camps després de la signatura del pacte d'estabilitat dels interins, una imatge que, si més no, demostrava la poca habilitat mediàtica de l'STEI a l'hora de gestionar la situació.

Aquesta setmana passada hi havia eleccions sindicals, que eren esperades amb natural expectació, ateses les circumstàncies expressades més amunt. Dos nous sindicats sorgits de l'entorn de l'Assemblea de Docents (curiosament també marcant les dues tendències que s'hi han respirat, de vegades amb enfrontaments velats, d'altres més oberts): la UOB, el sindicat liderat per Jaume Sastre, que ha obtingut cinc representants sindicals, i Alternativa, que ha volgut erigir-se en imatge i herència de l'Assemblea i que n'ha obtinguts vuit. L'STEI n'ha perduts sis; UGT, 3; i CCOO i ANPE, 2. Els resultats mostren encara un suport majoritari al sindicat que lidera Biel Caldentey, però amb una minva de vots que ha de fer recapacitar el sindicat, tant pel que fa al seu funcionament intern com a la gestió dels temps mediàtics i, sobretot, a la proximitat amb els seus afiliats i amb la resta de treballadors.

En tot cas, i més enllà de detalls com aquests apuntats suara, el que sembla essencial en l'evolució del vot dels treballadors de la docència és l'obsolescència i inutilitat d'un sistema de representació sindical on tot està reglat, fermat i compromès i on l'oficialitat esquinça les il·lusions de lluita dels qui miren de defensar els seus drets i, sobretot, els d'un ensenyament públic, de qualitat i en català. Per esser efectives, les protestes no poden ser oficials ni reglades, sinó fresques, contundents i conflictives. Sense conflicte real, no hi ha resposta per part de la patronal. I és aquí on els sindicats, tots, han de prendre llum de na Pintora.

Més continguts de