OPINIÓ
Opinió 15/06/2018

Antònia Fullana Morey, una filla sense pare

i
Antoni Riera Vives
3 min
Antònia Fullana Morey, una filla sense pare

Hi ha una gent que és de dretes perquè li és connatural. És una gent que sol tenir doblers i que construeix la seva vida entorn d’una confusa escala de valors que es debat entre el fariseisme, l’ambició sense límits i la repressió moral i sexual. Allò que els pica, als dretans de ronyó clos, però, és la butxaca. S’alçuren una cosa de no dir quan veuen en perill la columna de privilegis que sol assegurar de forma aparentment intocable la seva riquesa, de vegades adquirida, d’altres heretada.

Segons explica Antoni Tugores al llibre 'Manacor 1936, la guerra a casa', a Manacor, el 1931, els imposts afectaven tota casta de consum, fins i tot els articles de primera necessitat, com ara la roba o els aliments. Així, els grans terratinents no pagaven imposts des del moment en què dins les seves finques disposaven de tot el que els era necessari. Ras i curt: els qui menys tenien eren els qui més pagaven. El setembre del 1932 el batle Antoni Amer, Garanya, proposà un plebiscit per baratar el sistema impositiu: 1.174 vots a favor i tan sols dos vots en contra. Els contraris a la mesura no anaren a votar, amants com han estat sempre de les decisions democràtiques.

La història s’allarga molt més, amb impugnacions per part de la dreta manacorina i inhabilitacions judicials al consistori comandat pel batle Garanya. El delegat d’Hisenda encarregat de dur a terme el canvi en el sistema impositiu va ser Joan Fullana Ramis, conegut amb el malnom 'De la Viuda'. Home moderat i decidit alhora, fuster de professió, menestral, Joan Fullana no tengué tremolor a les mans ni a les cames a l’hora d’impulsar el barat. La dreta rabiosa no li va perdonar mai ni la coherència ni la valentia. La seva acta de defunció explica que “desaparegué” a Manacor la segona quinzena d’agost del 1936. Segurament el mataren a Son Coletes.

Aquesta setmana ha mort la seva darrera filla, Antònia Fullana Morey, als noranta anys d’edat. Antònia Fullana ha partit d’aquest món sense saber qui li prengué als vuit anys la mà forta de son pare. Antònia Fullana, tota discreció, serena i agraïda, acudia cada any al cementeri de Son Coletes a fer memòria de son pare, de qui no pogué rebre ni els consells, ni l’ajut, ni el suport, ni el consol, ni l’abraçada que tots tant agraïm en els moments decisius o difícils de les nostres vides.

A Antònia Fullana Morey, la petita de quatre germans, la caganius de can Fideu, li robaren son pare quan més n’hauria pogut gaudir. Per favor, si encara queda qualcú que pensi que allò varen ser ‘coses de la guerra’, o que ‘en els dos bàndols es feren atrocitats’, que hi pensi fredament una estona. El delicte que va dur a la tomba Joan Fullana fou el repartiment dels béns una mica més equitatiu, una mica més just, una mica més solidari, perquè pagàs més qui més tenia. Molts d’aquells homes i dones es deixaren prendre el 1936 pensant que res de dolent els podia passar, atès que res de dolent havien fet. Els prengueren i els mataren, assedegats de poder, afamats de ràbia, sadolls de rancor, bruts d’avarícia, els qui avui encara pretenen dir-nos com hem de viure, com hem de riure, com hem d’escriure i com hem de cantar.

No puc acabar aquest escrit sense recordar Joan Galmés 'Cuixa', marit i company de vida d’Antònia Fullana, mort ja fa alguns anys. L’amo en Joan era un home gran i gros, de rialla sonora i bonhomia profunda. Un dia a la Bassa, emocionadíssim durant una ruta de la vergonya organitzada pel Comitè de Son Coletes, del qual ell formà sempre part, ens explicà com en aquell mateix indret, el 1936, amb els seus amics, veren com treien a passejar un home derrotat. La gentada arremolinada l’insultà, l’escopí, l’humilià. Al cap de poc, ficaren aquell home engrillonat dins un cotxe i se l’endugueren a matar. “Com havia de saber jo”, digué amb la veu trencada, “que aquell home que jo veia per darrera vegada, si hagués viscut, hauria arribat a ser el meu sogre”. Aquell home que l’amo en Joan va veure partir cap a la mort era Joan Fullana Ramis, el pare robat d’Antònia Fullana Morey. Tenia quaranta-un anys, i quatre fills, que hagué de pujar, viuda de roig, la seva dona, Antònia Morey Mesquida.

No hi ha dol, ni llàgrimes, ni consol per tapar tota aquesta ignomínia feixista. Ni hi ha marge, tampoc, per a qui ho vulgui justificar. Se’n van els darrers fills sense pare. Parteixen amb el dolor de vuitanta anys cap a les seves tombes.

Els qui quedam, servarem les seves memòries, les seves idees, les seves conviccions i la seva determinació valenta. Que la terra us sigui lleu, Antònia Fullana Morey.

En tornar a Son Coletes hi haurà un clavell per a vós.

stats