OPINIÓ
Portada 23/01/2015

Ara ja sabem qui som

4 min

La història que us cont avui comença el mateix mes que s’encetava la dècada dels noranta. Batalletes? Sí, i què? Havia començat la carrera a la universitat feia tres mesos i els meus ulls de jove-esponja es deixaven amarar de temps i de país: sense por de res, amb la il·lusió de tot. I començava a saber qui era: primer havia sentit que era diferent. Després havia percebut que era mallorquí. Finalment vaig comprendre que era català.

Vivíem en un pis d’estudiants i mesos abans havíem conegut al Blanquerna de Lluc unes artanenques un parell d’anys més velles que nosaltres. No record on, devia ser en alguna festa universitària per Gomila, aquelles noves amigues ens ensenyaren les cançons de Sant Antoni, amb aquella tonada artanenca lleugerament diferent de la manacorina. Ho vivien amb passió, amb orgull, un sentiment que jo, als meus grenyals devuit anys, no havia sentit mai pel meu poble ni per les seves festes.

Puc dir, sense por de tacar el meu orgull de manacorí, que vaig descobrir la festa de Sant Antoni a Artà. Encara em ressonen dins el cap, aquelles cançons que els artanencs cantaven acompanyant-se amb el moviment del braç amunt i avall: “I assistiu a lo elogi”, “I li tocava, i li tocava”, “I sentia aquella olor”... Em vaig sentir meravellat d’aquell poble de foguerons als corrals i les portasses on, mal que fossis extern, et deixaven passar a menjar sopes i a torrar i a beure si els cantaves una cançó, i dues, i tres.

Devers tres o quatre anys més tard, vaig començar a festejar a Manacor i vaig pujar per primera vegada al camió dels dimonis. Hi pujava qui volia perquè no hi pujava ningú. Els dimonis i una vintena de persones a tot estirar. Darrere, un microbús duia els músics. Dins la fosca del remolc del camió, hi cantàvem les cançons verdes, moltes de les quals havia après feia tan poc al Sant Antoni artanenc. Em sentia créixer a mi i sentia també que la festa ens creixia dins les mans. Entràvem a Completes pel portal de la Puríssima i hi sentíem el cant dels goigs. Sèiem on volguéssim seure, dins aquell temple que s’omplia amb mesura i discreció.

La festa ens va créixer tant que entrats al segle XXI ja ens vessava. Per pujar al camió, demanàvem número. El microbús era un autocar i el seguien tres busos més que s’omplien de joves que corrien sense acabar de veure els balls per poder-hi pujar. Davant l’Ajuntament, a les dues del migdia, s’hi acaramullaven milers de persones, igual que a Completes. Al fogueró de la rectoria s’hagueren d’aturar de donar coca de julivert, de tants de “comensals” que hi havia. Ara, cada any, quan surt al portal a veure començar la festa que ell va veure agonitzar, el baciner vell plora.

Som més devots d’un sant cristià? Som més pagesos que els nostres padrins? No. I no. Ni l’església va ufana ni hi va tampoc fora vila. Què ens ha passat, idò? Què explica aquesta revolta identitària? Identitària, he dit? Vet aquí el re. Els anys cinquanta a tot Europa suposaren un abandó massiu del camp. A Mallorca, més. La industrialització turística de la nostra vorera de mar fabricà nous rics carregats d’autoodi que necessitaven renegar de la misèria que els havia vist créixer d’infants. “Lo nostro”, parafrasejant el president Cañellas, feia oi, com la cultura. El mallorquí home, el mallorquí llengua, el mallorquí país era denostat i humiliat, vexat i tractat amb menyspreu: l’home de poble, el pagès, el turmassot, l’ignorant. I la seva manera de fer festa era bullida dins un brou ranci i pudent per esdevenir una patata fluixa i bona de menjar per als barrams postissos que la seguien.

Avui res ja no és com era. I tot ha canviat per a bé. Ens hem aferrat a la baula del passat per encadenar-nos al futur. Els pobles rivalitzen per fer festa. Fins i tot Palma branda la senyera identitària de l’Orgull Llonguet. Són festes joves, renascudes de vegades, reinventades en d’altres, o creades de bell nou en moltes ocasions. Són festes on el poble s’expressa amb llibertat, sense censura possible, sense fermalls, festes que creixen sense aturall. Però amb un tronc comú: la identitat. Sense esser mallorquines, són festes impossibles. Ho saben els qui les viuen, i ho saben els qui les veuen. Són festes normals, malgrat IB3, també.

I acab com he començat, tornant als meus devuit des dels meus quaranta-tres. Ara ja sé qui som. Ja sabem qui som, ara. Hem après a sentir-nos d’aquí, orgullosos del nostre poble, i del nostre país. Hem percebut, a través de la festa i la bauxa, i del viure cada dia, que som mallorquins. I hem comprès que la nostra diferència envers qui no ens entén neix de la catalanitat més pregona d’aquesta illa. Res no seria com és si no fóssim qui som en aquesta talladura de terra enmig del vestit del mar: catalans de l’illa de Mallorca.

stats