Oh, magnànim Gaspar! Ah, infal·lible Melcion! Ui, manipulable Baltasar! Benvolguts Reis,
Sé que encara no hem arribat al desembre, però com que hi ha una vaga convocada a Correus (ja ho sabeu, reduccions de plantilles, de sous...) m’he estimat més esser primerenc en la redacció i tramesa d’aquesta carta. A més, ja comencen a posar els llums de Nadal... Com que sé que us guia l’estel de la llibertat, aquell que tants de pobles posen a un racó o un altre de les seves banderes, enguany us faig un encàrrec especial. Jo enguany he fet molta de bonda, tota la que he pogut (a ca nostra deim que fer bonda és fer el que el cos ens demana...) i em mereixeria (segons el meu humil parer) una camionada a caramull de presents dins capses embolicades de cel·lofana. Però no, enguany m’estim més que no em dugueu res, perquè vull gastar tota la bondada que he fet amb els regals que hauríeu de dur a tres amics meus que enguany només han fet bel·landrines. Són al·lots polissons, i no se’n pensen cap de bona; però alerta, us ho dic de cor: no duen dolentia, i dur-los carbó seria un càstig massa gros.
Mirau, com que de vegades faig de periodista, he tengut accés a les cartes que ells mateixos us varen enviar altres anys i he de dir-vos que tenguéreu poca pipella en concedir-los els regals que us demanaven. Un Scalextric!? Quin desastre, Majestats! A en Bielet sempre li tocava el cotxe més bo, en Joanet volia trucar el seu i en Davidet anava amb un motor que li havia deixat en Bielet. Feren un campionat i clar, va guanyar el cotxe més bo, com a la Fórmula 1. En Joanet, que va fer tercer, deia que els altres havien trucat els cotxes i en Davidet no podia sofrir que en Joanet no sabés perdre. En Bielet ho tenia clar: “Joanet, si no saps jugar, no vénguis amb nosaltres”. Un altre any els regalàreu un Enredos. Bé, els nins d’avui en diuen Twister, però a ca nostra sempre va ser un Enredos. N’heu vistes tantes mai de colzades i cops de puny i mossegades! “Has fet trampes!”, deia en Joanet. I en Bielet li responia: “Vares començar tu, dolent!”. En Davidet, a un racó, plorava: “Jo amb en Joanet no hi vull jugar pus!”. Tampoc no va anar bé aquell any que els regalàreu els clicks de Playmobil. “El barco pirata”, els duguéreu. En Joanet va voler tots els pirates negres per a ell, i en Davidet deia que això no valia, perquè els negres, si eren tants, no podien anar dins el mateix vaixell, que havien d’anar a una barca a part. En Bielet sempre tenia el capità, però la resta de pirates no estaven segurs de si volien jugar amb en Joanet o no. En una paraula, rapinyades, estirades de cabells, coces i tots tres a bramar com al·lots petits.
I sort en tenim que no els agrada jugar al Monopoly, com a en Joserrita o en Jaumet, que si no tot serien hotels i xalets i ascensors dins fora vila. He vist a les cartes que no us l’han demanat mai.
Mirau, Alteses, jo he pensat que per a enguany els dugueu un Quién es quién, però tampoc no sé si hi sabran jugar. Es tracta d’endevinar quin personatge té cada jugador. És dona? És na Margalida? Du barba? És en Toni? Du ulleres? És n’Agustina? És calb? És en Miquel? Massa noms, Majestats, massa noms i massa poques persones, o massa poques cadires...
També havia pensat en un Tragabolas. Per ventura així cada hipopòtam podria engolir totes les males paraules que s’han dit els uns als altres. El problema és que en aquest joc, si hi jugues molt, s’arriben a perdre moltes de bolles, que vendria a ser com que perdre moltes paraules, que es diuen aquí i allà, i arriba un moment que has dit tantes beneitures que ja ni et recordes del que has fet o deixat de fer...
No ho sé, la veritat. Vosaltres sou els que decidiu, i us he deixat una mala papereta, perquè en Bielet, en Joanet i en Davidet sempre volen jugar junts, encara que no es puguin sofrir. El mal és que hi ha molts de nins que volem jugar amb ells, però ja estam cansats de bregues i, segons com, anirem a jugar a un altre carrer. Com no els dugueu un joc de Màgia Borràs no crec que puguem arreglar res... I si no arreglam res, en Joserrita, que fa quatre anys que ens té verds, tornarà a tenir els jocs més bons i més cars, jugarà a Monopoly, farà hotels i xalets, i demanarà l’Scrabble en castellà. I a mi amb en Joserrita no m’agrada jugar-hi, perquè a ca seva tenen les sobrassades per planta i quan hi anam a berenar, sa mare ens fa pa i xoriço sense tomàtiga ni oli.
Ah! I si és per mi, a en Joserrita dugueu-li carbó!
