OPINIÓ
Opinió 03/11/2017

Espanya no ens fallarà mai

i
Antoni Riera Vives
4 min
Espanya no ens fallarà mai. / EFE

Són dies de llegir molt. De saber destriar bé el gra de la palla. I també de lluitar per no avesar-nos a la ignomínia. Reconec que la sensació d’alegria dolça el dia de la proclamació de la independència va esdevenir amargant aviat. Mentre els carrers vessaven d’eufòria i abraçades líquides, els nostres líders polítics, exhausts de tanta pressió, conscients del destí heroic al qual s’enfrontaven, es debatien entre el rostre seriós i la llàgrima. A ca nostra brindàrem, sabent que les bombolles s’esvaïen dins la copa o s’esclataven refrescants dins la boca, sabent que no ens regalarien res, tanmateix.

Ans al contrari: més que regalar, ens prenen. Ens roben. Fins ara dèiem que ens robaven els doblers. Ara ens roben la pau, ens peguen i ens roben la justícia. Aquí tenim la sort de poder tenir accés a la informació dels dos caires (si és que només n’hi ha dos). Tenim la fortuna de poder valorar de forma diàfana i independent el que ens arriba d’una banda i de l’altra. Gaudim de la gràcia de poder-ho comparar. Llegia no fa gaire que quan un partit, un govern i, àdhuc, un poble impulsava, acceptava i justificava accions violentes i repressives contra un col·lectiu sense altra explicació que les pures idees que pogués tenir, quan això passava, deia, aquest partit, aquest govern, aquest poble, arribaven al feixisme. Em vénen al cap els versos de Machado, gairebé centenaris, i malgrat tot tan actuals: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”. Nosaltres sí, que els coneixem. Nosaltres sí, que sabem com són de diversos. Nosaltres sí, que sabem que hi ha una Espanya rica, diversa, tolerant, amable. Nosaltres sí. Ells, en canvi, s’engreixen de prejudicis, perquè no els donen altra cosa per menjar. Els grans mitjans espanyols inciten a l’odi sense miraments. La “Castella miserable” de Machado, cent anys després, ens mira amb menyspreu virulent i redueix els catalans i la catalanitat a meres despulles animals, bèsties sense entranyes, carronya farcida de dolentia podrida. Així ens veuen. Així, despersonalitzats com estam, és bo de fer de justificar qualsevol atac, qualsevol agressió, qualsevol repressió. Com si no fóssim persones. Poc o molt, em recorda la concepció que devers ca nostra teníem dels “rojos” que havien desembarcat a la costa manacorina l’any 1936. Tan gran com som ara vaig descobrir que els “rojos” no eren “rojos”, sinó “persones normals com nosaltres”. “Qué simpático, no pareces catalán”, deuen dir avui. Una llàstima grossa, tot plegat.

Alguns insisteixen a demanar la dimissió de Rajoy. Oh, deumeuet, com s’equivoquen. Mariano Rajoy Brey, president del govern espanyol, governa en minoria gràcies al suport explícit del PSOE. Un PSOE comandat, no ho oblidem, per la presumpta cara amable de Pedro Sánchez (el del “no és no”), l’“aire fresc” que va ser capaç de derrotar la sultana Susana, que comptava amb el suport del sector “cepillador d’estatuts”. Però avui el PSOE és una rosa podrida que s’esfulla pudent agafada a l’espanyolitat més rància mentre abandona ben cara alta tant el socialisme com l’obrerisme. El PSOE, aquell partit que havia assegurat que Espanya fos una democràcia moderna, europea, unida, atractiva per a tanta de gent, per a tants de catalans, també. (posau-hi totes les cometes que vulgueu, ja ho sé: Felipe era Isidoro i era el senyor Ics. El PSOE era el GAL). Hom podria pensar que el Podemos d’avui podria equiparar-se a aquell PSOE dels vuitanta. Segur? El Podemos d’avui seria més aviat com el PSOE d’avui, potser. Per mostra, el botó del cop de porta del demòcrata Iglesias (netíssim del Fundador, que no era un conyac) a un Albano Dante Fachín que els ha sortit “massa català”. No. No és el PP. No és el PSOE. No és Podem. És Espanya.

Una companya de feina es lamentava de “l’habilitat de la jugada del PP convocant eleccions”. Em va fer dubtar. I em va fer dubtar el dubte de la CUP que sortia tot d’una a dir que no descartava participar a les eleccions. Em va fer dubtar del que s’havia proclamat el 27 d’octubre. Em va fer dubtar que el govern legítim no quedàs tancat a palau aprovant lleis i decrets i fent feina a escarada per consolidar la república i la nova legalitat. Em varen fer dubtar les banderes espanyoles a les nostres institucions. Em va fer dubtar el president a Brussel·les. Però si un dia teniu dubtes, si la boira us entela la claror, si us fan travelar les pedres del camí tengueu per segura una cosa: Espanya no ens fallarà mai. La jutgessa Lamela ha ordenat presó incondicional contra el nostre govern (fins ara legal, sempre legítim, per sempre digne). Homes i dones sense delicte de sang ni de mans lleugeres. Homes i dones que han fet el que tan pocs polítics fan: complir el mandat del poble. Homes i dones que dormen a la presó com hi dormen els nostres vots segrestats. Homes i dones segrestats. Un poble en peu de pau. Un poble alçat. La dignitat de segles altra volta il·luminant els carrers. Ja no tenc dubtes: guanyarem, està escrit a les parets. Ho va dir el gran Pere Sampol, Espanya no té remei. I per això no ens fallarà mai.

PS. A ca nostra dormim malament. No és fàcil conciliar el son amb els llums de la pena encesos tota la nit.

stats