OPINIÓ

Fora les forces d’ocupació!

Ho cantàvem a les manifestacions quan passàvem per davant la patrulla de guàrdia de la policia espanyola o de la Guàrdia Civil. Encara avui es canta. És eufònic, el lema. Aquests dies passats, després de la sentència que condemnava a prop de cent anys nou persones de bé, el jovent (i tanta altra gent) del Principat de Catalunya ha sortit al carrer per protestar per una decisió judicial que consideren (consideram) injusta i antidemocràtica. Exagerada no, perquè si fos així voldria dir que pensam en la possibilitat d’una pena més petita. En un estat democràtic, l’única sentència justa era l’absolució.

En qualsevol cas, no venia avui a fer judicis de valor sobre la sentència, sinó sobre l’actuació desmesurada d’allò que formalment s’anomenen “cossos i forces de seguretat de l’estat”. Cal tenir present que, del dia de la sentència ençà, l’estat espanyol i la seva maquinària han mirat de convertir en versemblant el relat de la violència. Més encara, el relat que atribuiria actituds violentes a l’independentisme. Des del 2010 l’independentisme, que feia dècades que al nostre país s’havia desvinculat de forma contundent i clara de qualsevol casta de violència, ha sortit al carrer de manera massiva, pacífica i festiva. La revolució dels somriures, n’han dit. Tot aquest moviment va confluir, ara fa dos anys, en una de les manifestacions més impressionants de civisme, compromís i organització per part de la societat catalana: el referèndum de l’1 d’octubre. Només qui no ho vol veure es nega a acceptar l’evidència. L’única violència d’aquell dia l’exerciren els esbirros, goril·les i altres bèsties piolineres vengudes de les Espanyes al crit d’“a por ellos”. Guàrdies civils i policies nacionals que es desplaçaven pensant, gairebé, que anaven a la guerra, quan aquí tot era pau i determinació, autodeterminació, per ser exactes.

Després, interrogatoris, detencions, empresonament, macrojudici, comèdia i sentència. Sorgeix un nou element, amb el qual no comptava, sembla, la “intel·ligència” espanyola. Un “tsunami democràtic” de dimensions diluvianes ocupa l’aeroport del Prat, les autopistes, els accessos a ciutats i viles, les places de Barcelona. El col·lapse aeroportuari posa frenètic l’Estat, que se sent atacat i humiliat i això genera una resposta com fins ara no s’havia vist. A partir d’aquí, barricades, foc, cops de porra, pilotes de goma, infiltrats, detencions que són, més que mai, segrests, i en general una actitud repressiva i agressiva sense precedents recents envers un jovent indignat que veu en aquesta protesta una porta a reivindicar un futur millor.

Però tornem al principi. M’ha agradat de sentir aquests dies Núria Gibert, tinenta de batlessa a Sant Cugat del Vallès tot responent un prec d’un regidor de Ciutadans, que li demanava que condemnàs la violència. Gibert va acotar el terme de violència a aquella que s’aplica contra i sobre les persones. Recordà que qui pega, qui agredeix i qui treu ulls és la policia. Que qui va pegar el Primer d’Octubre va ser la policia. Que qui es passeja amb matxets i armes blanques pels carrers són els neonazis, a una passa d’esdevenir paramilitars. Va recordar que l’interès de l’espanyolisme és vincular la violència amb l’independentisme. Condemnar-ho, en el fons, seria acceptar el relat que se’ns vol imposar. Condemnar la violència seria dir que l’independentisme és violent. Per tant, digué, “no, no ho condemno”.

Pedro Sánchez, president espanyol en funcions, visitava els ferits a Catalunya. Però alerta, només “els seus” ferits. Els nostres, no. Només la policia. Només estaments oficials. Només els qui defensaven l’ordre públic (o tal vegada la unitat d’Espanya?).

Mentrestant, la divisió de l’independentisme, novament a les portes d’unes eleccions, continua sense ser comprensible per a la majoria de mortals. Gabriel Rufián, diputat al Congrés espanyol i també reconegut tuitaire, compartia unes imatges al seu compte denunciant una actuació de la policia espanyola a la terrassa d’un bar. Les imatges són prou explícites. Però costa d’entendre el suport que Esquerra Republicana ha donat i dona al govern de Sánchez. I així li ho retragueren centenars de joves. L’independentisme ha d’anar a l’una, amb dos objectius clars, en parlar d’eleccions: el primer, mantenir la majoria absoluta i aconseguir que sigui encara més suficient per legitimar el mandat de l’electorat: la proclamació de la independència. I el segon, esser determinants a les cambres espanyoles, de manera que esdevenguin ingovernables. No s’entén, de cap de les maneres, que Sánchez, tenint independentistes a la presó, hagi pogut ser president amb el suport de polítics independentistes.

Per ara, mantendrem el crit: “Fora les forces d’ocupació”, malgrat que, pel que sembla, les haurem de tenir per aquí una temporada ben llarga, encara.

Més continguts de