OPINIÓ

L'espanyol no s'entén

D’un temps ençà he detectat que entre els espècimens mallorquins en edat de mirar obres i opinar del món i de la bolla hi ha una tendència a emprar el singular per referir-se de forma general al tarannà de la gent d’una determinada nació o contrada. Carregats de raó, els miradors d’obres diuen: “El rus és traïdor, no saps mai per on et sortirà. Però de l’americà no te’n fiïs mai, tampoc, perquè ho vol tot. L’alemany és feiner. I l’anglès és brut. L’italià, renouer. I el francès pareix refinat, però du molta merda aferrada”. No poden anar gaire més enllà a l’hora d’enfilar tòpics similars, perquè viuen abocats al bombardeig mediàtic de la televisió, de la ràdio i dels diaris, àdhuc ja, també, del d’Internet. Per això estranyament diran “el suec és solidari” o “el kazakh es dopa”.
Tot això ve a rotlo per donar la mica d’explicació al títol d’avui d’aquest escrit, que pot semblar ambigu, i ho és. Pot voler dir que l’espanyol, com a llengua, no s’entén. Un fet, d’altra banda, irrefutable. L’espanyol no s’entén si no es coneix, com passa amb les 5.999 llengües restants del món. Una altra cosa seria dir que els parlants d’espanyol de les terres messetàries fossin capaços d’entendre altra llengua que no sigui la seva, encartonats com viuen dins el seu monolingüisme carpetovetònic. Una altra interpretació de l’encapçalament d’aquest article podria venir a dir que l’espanyol, com a col·lectiu, és a dir, els espanyols,  tampoc s’entén. És a dir, que és difícil d’entendre. Que són una gent amb un comportament que no és fàcil d’entendre per a la resta de comunitats. Seria lleig. Dir que la resta del món no pot entendre la manera de fer dels espanyols seria generalitzar molt, potser massa. Hauríem de dir que hi ha comportaments de determinats espanyols que no podem comprendre.

Però el sentit últim, vertader i definitiu del titular d’aquesta columna és un altre, encara: l’espanyol, els espanyols, no s’entenen. No s’entenen de forma recíproca. Ells amb ells, vull dir. I això sí que, lector amatent, és a hores d’ara una veritat incontestable. El pròxim dia 3 de maig, si no hi ha un gir copernicà de darrera hora, un cop d’efecte de darrera hora com el que hi hagué al Principat després del 27-S, les Corts espanyoles es dissoldran novament i es convocaran eleccions (sense haver aconseguit formar govern) per al mes de juny, mig any després de les anteriors. Però què ho fa, que l’espanyol hagi arribat a un extrem tan incomprensible?

Cal recordar que Espanya és l’únic gran estat d’Europa que no ha tengut mai un govern de coalició. Tots els governs que hi ha hagut del 1978 ençà han estat bé per majoria absoluta bé per una àmplia majoria que podia governar ja fos amb suports puntuals, ja fos amb acords de suport extern com els que en el seu moment donaven el PNB de Xabier Arzalluz o la CiU de Jordi Pujol. No n’hi ha haguts, de governs en coalició, perquè no n’han calguts. Però ara que l’espanyol en va freturós, resulta que no és possible. I resulta que no ho és, perquè no s’ha bastit una cultura del diàleg, ni de la concòrdia, ni de les grans qüestions d’Estat. Cal reconèixer, no obstant això, que la situació dels partits, sobretot dels dos grossos, és complexa. Saben que qualsevol passa en fals serà interpretada per l’electorat com una nova traïció al sentit democràtic, i per això és molt comprensible que Rajoy vulgui ser president havent guanyat les eleccions, i també ho és que Sánchez no vegi bé una gran coalició que inclogués el Partit Popular, perquè sospita, i sospit que amb raó, que això suposaria la fi de l’existència del seu centenari partit. Però també saben que una gran coalició significaria el trampolí definitiu per al sentiment de desafecció de les “nacionalitats perifèriques” envers Espanya.
El que no és tan comprensible, vist amb ulls d’aquí, és que l’espanyol no sàpiga girar-se cap a una qüestió cabdal del calendari polític (encara) estatal. L’espanyol viu amb pànic el procés català. Li genera frustració, ràbia, odi. I per això, afrontar-lo, li fa por. I per això el PSOE de Pedro Sánchez es nega a cercar una majoria d’esquerres englobant les confluències de Podem i els partits independentistes catalans i bascs, perquè sap que, mai més ben dit, hauria d’agafar el bou per les banyes i això l’espanyol no ho fa ni dins una plaça de toros. Ofuscat per la història d’una grandesa extinta, l’espanyol es nega a obrir els ulls davant una llum diferent de la claror polsosa dels camps de Castella. Però això, a nosaltres, poc ens ha d’interessar, perquè ja tenim les ginyes del camí marcades per les ales de la llibertat.

Més continguts de

El + vist

El + comentat